L'humor contra l'horror de l'oblit

Corre per Barcelona un grup argentí de periodistes anomenat “Compañeros de Cabezas”, en homenatge a José Luis Cabezas, fotògraf d'aquell país sud-americà que fou assassinat el gener de 1997 quan investigava un assumpte de drogues. Tenia 36 anys. Van ser processades nou persones. Tres són ex policies, i van ser condemnats a cadena perpètua però després d'un procés judicial posterior, i aprofitant-se de les debilitats del sistema argentí, estan actualment en llibertat. Se sospita que podria haver estat un assassinat polític, ja que es va sospitar d'un empresari (que posteriorment es va suicidar) molt amic de Menem, el president en aquell moment. Aquest crim contra la llibertat d'expressió va tenir una extraordinària ressonància a tot el país, tant que es va fer cèlebre la frase "No olviden a Cabezas".

Amb l'objectiu de lluitar contra l'oblit d'aquest terrible succés, aquests periodistes, que no treballen per cap mitjà, tenen una iniciativa prou original i tant provocativa com divertida, que la posen en pràctica recorrent diferents punts d'Europa venent objectes de forma directa, és a dir, dirigint-se particularment a la gent que creuen que pot estar interessada. Jo en concret hi vaig entrar en contacte en un bar de la Rambla del Raval la nit del dijous 19. Allò divertit de la proposta són els objectes que venen: paper higiènic amb la cara del Bush (foto de baix), que pot fer pensar en la proposta de El Jueves (que augmentava l'acidesa de la broma fent-lo sortir amb la llengua fora), i, tenint en compte que el president americà marxarà ben aviat pel bé de tots , es canviarà pel Rei, ja que aquest sí que és permanent i bé que necessita un tron; compreses amb la cara de Carrero Blanco, amb l'argument que si els feixistes els agrada la sang així en tenen de sobres, a part que l'ex cap d'Estat franquista va "volar" (va saltar pels aires en un atemptat d'ETA), i les compreses tenen ales; i finalment condons amb la cara del Papa, argumentant que ells no en necessiten (i de pas, que critiquen que tinguin una doctrina contrària al seu ús). La proposta pot semblar a alguns estúpida, però cal fer notar que estant reivindicant una mort que es va produir sota un règim democràtic, de manera que no podem veure aquesta classe de successsos com exclusius de països autoritaris llunyans. En qualsevol cas és un exercici de memòria imprescindible, i no podem fer veure que nosaltres anem sobrats en aquest aspecte. El noi que venia aquests productes comentava que havia d'explicar a molts adolescents qui era Carrero Blanco, del que mai n'havien senti a parlar, el que ens hauria de fer reflexionar. El gran problema de l'era de la informació, quan hi ha un quantitat descomunal d'informació accessible des de qualsevol part del món, és que aquesta esdevé de consum ràpid, deixa d'interessar al dia següent d'haver succeït o quan s'han acabat les conseqüències que se'n deriven, el que crea oblits horrorosos, (més encara quan es tracten d'assassinats, com és el cas). És en aquest context que tenen sentit les propostes de grups com "Compañeros de Cabezas", convençuts, com la societat argentina en el seu moment, que s'han de recordar aquelles morts que posen en qüestió el legítim dret de la professió a informar.

No deixa de ser curiós que la lluita és també contra la pròpia professió, el periodisme, en la mesura que és la responsable d'aquest ús de consum ràpid tant poc reflexiva. A més del present article, voldria fer el meu particular homenatge a José Luis Cabezas donant referències de pàgines web on es pot trobar informació sobre aquest periodista: blocdelperiodista, revista-noticias, opinar i clarín.

Perquè cauen els imperis mediàtics

Els mitjans de comunicació de masses tradicionals estan començant a perdre l’hegemonia que històricament havien tingut. EL PAÍS publica avui, 9 de desembre, que Tribune, un dels grups de comunicació més importants dels Estats Units, propietari, entre molts d’altres, del Chicago Tribune i de Los Angeles Times, s’ha declarat en suspensió de pagaments. Si bé aquesta situació es deu a la caiguda de l’inversió publicitària i a problemes interns molt determinats (fou comprat el desembre passat per un gran promotor immobiliari que ha realitzat una pèssima gestió), és indubtable que les xarxes socials tenen un pes essencial. A continuació es comenten tres exemples extrets de fets recents:

1) L’estratègia comunicativa del president electe Barack Obama per aconseguir el poder, ja comentada en un post anterior i que va estar molt basada en el contacte social via virtual i telefònica, tingué un moment molt il·lustratiu d’aquesta estratègia: l’anunci de qui seria el candidat a vicepresident es va fer a través de missatges de mòbil i Internet a tots aquells que ho havien demanat al mateix temps que els mitjans de comunicació. Aquest anunci és un fet puntal en la carrera presidencial nord-americana, i compartir la notícia amb particulars és un qüestionament de l’hegemonia molt seriós. Artur Mas va dir que seguiria els passos comunicatius del nord-americà, així que sembla que ho acabaran utilitzant la resta de polítics occidentals.

2) Quan van ocórrer els atemptats a Bombay, la millor font d’informació que es va rebre va ser Twitter, un servei de missatgeria instantània des d’on els afectats van enviar petites cròniques dels horrors que es van viure. La seva importàcia va ser reconeguda per mitjans de la importància la CNN, The New York Times o The Guardian, que van concloure que havia arribat l’hora de Twitter. Forbes ho va resumir perfectament: “Els ususaris enviant notes amb comentaris sobre la crisi van transformar un servei de distribució de missatges en personals curts per una xarxa de coneguts en un servei d’informació mundial i en temps real basat en relats personals dels atacs.” Flickr, Youtube i Wikipedia van actuar com fonts periodístiques també. Si bé el gran problema és la credibilitat, aquesta tendència informativa, sobretot en moments caòtics, també serà una constant. (Informació extreta d'un article de Francis Pisani.)

3) No estar al corrent d’aquestes tendències pot fer perdre exclusives als mitjans, i hi ha un cas molt clar a casa nostra. Trina Milan, presidenta d’Stic, una interessant associació que promociona l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit català, va publicar a l’octubre una foto on es veia l’interior del cotxe oficial del president del Parlament català Ernest Benach, després polemitzat per diferents accessoris que es va afegir. Aquesta fotografia hagués estat sens dubte publicada d’haver estat trobada.

El camí a seguir és complex, però la fallida de Tribune és una bona mostra d’un camí a no seguir: es va voler convertir el Chicago Tribune en un diari sensacionalista, acabant de cop amb el prestigi aconseguit durant dècades. Així mateix, el nou president del Wall Street Journal, que va entrar quan el magnat de les comunicacions Rupert Murdoch va comprar el diari, va declarar l’any passat que s’havien acabat els reportatges d’investigació. Aquesta és una tendència autodestructiva, que estripa el principi de rigor periodístic i renuncia a il·luminar aquelles facetes més fosques de la realitat. Els imperis mediàtics i els grans mitjans necessiten solucions més creatives per no caure.

Una bona foto d'una bona exposició

L'exposició de World Press Photo que es pot veure en aquest moment al CCCB és una interessantíssima mostra no només de les millors fotos que s'han realitzat en l´últim any si no també d'aquells fets que han ocurregut durant l'any, molt d'ells desconeguts pel gran públic ja que no entren en els circuits mediàtics. La guanyadora fou un soldat ajagut i amb cara de deseperança en un moment de la guerra d'Afganistan, tot un símbol d'un conflicte tant problemàtic per les potències occidentals. Però de totes les imatges, premiades en alguna categoria, em va cridar l'atenció aquesta, de Carolyn Drake, que entrava dintre la categoria de Vida Quotidiana (Day Life). Les protagonistes no són pas les dues dones que es veuen a banda i banda, sinó la fulla esgrogeïda que porta la de l'esquerre, i la pregunta de perquè ho fa sorgeix a l'instant. El context pot aportar una solució: la fotografia va ser feta al sud-est d'Ucraïna, en una zona on després de la independència a principi dels 90 les mines, la gran i única font de riquesa, s'han anat tancant mentre la indústria ha seguit sent inexistent. Això ha generat una gran bossa de pobresa i atur. El lent caure d'una fulla pot simbolitzar perfectament totes aquestes societats que des de fa un temps va en caiguda lliure, i en general ens ha de fer recordar tots aquells llocs del món, més nombrosos dels que creiem, que en lenta caiguda han descendit fins a situacions insostenibles, trepitjats per una globalització que promet prosperitat als pobles. Aquesta capacitat de representar simbòlicament la realitat és el que fa gran a la fotografia i a tota aquella premsa que a través de la investigació ens mostra situacions tant desconegudes com interessants.

La premsa oculta

És molt remarcable la importància que tenen a nivell espanyol els diaris gratuïts de gran tirada: 20 Minutos és el més llegit de tota la premsa, i els altres tres, Metro Directo, Que i ADN, ocupen els primers llocs. Però n’hi ha d’altres de molt més locals i alhora desconeguts que també resulten interessants perquè són un bon reflex del lloc on es publiquen.

Així, ens podem fixar en el cas del districte barceloní de Ciutat Vella, on podem trobar-nos, entre d’altres, amb les edicions catalanes de Wanafrica i Sí se puede així com El Raval i Masala. El primer periòdic (cap d’ells es publica cada dia) té com a fil conductor la immigració africana i combina el català amb el castellà. En certa manera sembla que vulgui ser la versió espanyola i gratuïta del African USA Today. El segon està més obert a la immigració en general, cosa que ja queda clara a la part inferior de la capçalera, on diu “El periódico de la integración”. És interessant el fet que aquesta setmana hagi aparegut un petit suplement centrat en la comunitat marroquina, ja que això implica una certa especialització en un grup humà tant heterogeni. És el que potser imita més els diaris tradicionals, amb unes seccions tant habituals com Opinión, España, Internacional o Cultura, i l’únic que inclou cartes al director. Està escrit quasi exclusivament en castellà, amb única notícia breu en català i una petita part en àrab en el suplement marroquí. Però, a banda, del número de pàgines, 24, coincideixen en tenir continguts força generals pel tipus de publicacions que són, i és per això que resulten molt més interessants d’analitzar els altres dos, que tenen un circuit de distribució (i per tant de lectors) més reduït i local.

El Raval va néixer el 1994 a partit del ja desaparegut Grup Humanista d’aquest barri, que ja estava operatiu deu anys abans, amb la intenció de donar a conèixer la realitat d’un barri en general molt maltractat en els mitjans de comunicació. No és casualitat que un dels titulars d’aquest novembre sigui “”Entre línies” estigmatitza el Raval”. En l’actualitat treballen sis persones i té una tirada de cinc mil exemplars. Si bé no amaguen la prostitució i el tràfic de drogues que fan tant mal al barri (és el tema d’una de les primeres notícies) està sobretot centrat en d’altres problemàtiques socials de menys repercussió mediàtica i en esdeveniments culturals que s’hi donen, amb la intenció última de ser útil als seus habitants. Al igual que l’altre periòdic, és mensual, alterna el català i el castellà, està obert a la participació ciutadana i es financia exclusivament d’anuncis de comerços locals, el que li dóna una total independència en el tractament informatiu. Masala és un terme hindi i urdu, dues de les principals llengües de la Índia, i, com es diu en petit a sobre d’una línia que separa la capçalera de la resta de la portada, és una barreja d’espècies, típica del subcontinent asiàtic. La idea de barreja no és nova, ja que un element essencial de les dues primeres publicacions analitzades era la immigració, així com la combinació d’idiomes (en el cas de Masala són tres: la part final està escrita en àrab), però aquí s’afegeix un element de reivindicació. A sota de la línia divisòria de que parlàvem posa: Periòdic d’informació, denúncia i crítica social a Ciutat Vella. Això ha estat des dels seus inicis, el 2001, com a conseqüència de la unió de diferents corrents ‘undergrounds’ i d’extrema esquerre, que més tard formarien altres publicacions de caire reivindicatiu com Directa, aquesta de pagament. La seva seu, anomenada El Lokal, està al carrer de la Cera i és un espai important per tots aquells que estiguin interessats en moviments contraculturals, ja que abunden llibres, revistes i altres periòdics en aquesta línia (per exemple, es pot trobar un pamflet de Partit Comunista Internacional). A l’actualitat treballen quatre persones i té una tirada de vuit mil exemplars. Per acabar, dir que presenta la curiositat de que es passen els fulls cap a la dreta, al contrari del que és habitual.

En conclusió, és interessant de conèixer aquells diaris del nostre entorn que, amb nivells de qualitat i de reivindicació diferents, ens resten ocults per la seva poca tirada: ens donen una visió alternativa i més propera de la realitat del nostre entorn, que en cap cas trobarem en uns grans mitjans dominats per uns grups mediàtics que pretenen arribar al conjunt de la població.

Una nova solució per un vell problema

Ignoro l'abast que té en el món periodístic la discussió sobre l'objectivitat i la subjectivitat i en quin punt es troba, però del que estic segur és que depèn de quin sigui el resultat les conseqüències poden ser molt negatives. Sobretot si s'imposa un dels extrems.

Un dels factors amb que els postmodernistes defineixen l'època actual és l'antifundamentalisme, és a dir, l'oposició a tot tipus de dogma. Però el cert és que hi ha hagut una substitució d'unes veritats per unes altres: a menys secularització més avança l'ocultisme. I malgrat tot, les ideologies i sobretot les religions tenen un pes encara considerable, el que em fa posar en questió aquest principi postmodern. En el terreny periodístic, el gran "culte" ha estat a la veritat, però la idea (evident per altra banda) de que no existeix cap article que sigui objectiu ha portat a alguns a profitar-se'n i negar aquesta existència per manipular la realitat. Per fer-ho planer, si la realitat és només allò que veiem, els únics a qui hem de ser fidels som nosaltres mateixos. Dir que existeix la realitat objectiva hem sembla tant innecesari que m'estalviaré de comentar-ho i aprofitaré per recomanar un llibre que em sembla interessant: Sobre la verdad, de Harry Frankfurt. Tots els fets han succeït d'una manera i no de cap altre, i la subjectivitat inherent a tot periodista (i persona per extensió) no pot cometre-hi traïció. Això també va pels gèneres d'opinió, en la mesura en que parteixen d'uns fets.

L'objectivitat és llavors pel periodisme aquella meta a assolir si bé en sigui conscient que mai ho farà. Serà el tiquet que permeti accedir a la rigurositat, el que, em sembla, és un criteri que ningú posa en dubte. La confirmació de l'existència de la veritat no ens pot portar a l'error de confondre aquesta amb la notícia. Segons el periodista Walter Lippmann, "les notícies tenen la missió d'assenyalar successos, mentre que les veritats tenen la missió de descobrir fets ocults". Paradoxalment, es dóna la situació que els que més fets ocults descobreixen són els que no creuen en la veritat. En els darrers anys, a Espanya una ràdio i dos diaris han inventat una conspiració per deslegitimar un govern, el socialista, democràticament escollit amb el pretext que havien col·laborat a perpetrar l'atemptat de l'onze de març. El Papa Benet XVI ha tingut com a constant el combat del relativisme moral. No veig perquè, amb el codi deontològic a la mà, nosaltres no puguem combatre el relativisme informatiu.

Però seria injust no avisar dels perills que comporta la posició contrària, és a dir, la defensa a ultrança de l'objectivitat periodística. La subjectivitat, com he dit abans, em sembla una evidència. El problema d'aquesta tesi és que es categoritza la veritat i s'imposa una sola visió com a bona (en general, la pròpia). Hi ha anàlisis de la realitat erronis, es clar, però tampoc és de rebut rebutjar per principi l'opinió del contrari, en una visió perillosament autoritària. Quan es va publicar El manifest per la llengua comuna diferents articulistes d'una banda i de l'altre van caure en aquest error, ja que van desqualificar els plantejaments oposats perquè sí, sense aportar arguments sòlids que ho rebatessin. La frase de Lippmann està treta d'un llibre anomenat La opinió pública. En el mateix capítol es diu que quan un tema és impossible de verificar, el periodista per norma s'expressa a través d'interessos, estereotips i codis personals. I això és positiu en la mesura en que al periodista li permet trobar un estil propi, genuí, que l'identifiqui. A més a més, en el text es cita una frase preciosa, referida als periodistes, del poeta Peter Shelley: "són cúpules construides amb cristalls de molt colors que taquen el blanc resplandor de l'eternitat".

En conclusió, la veritat existeix en la mesura que tot parteix d'uns fets irrefutables (funció serà per tant del periodista verificar-los), i seran alhora el patró a respectar sense excepció, però alhora hem de ser conscients que l'opinió d'una manera o altra apareixerà. Serà en aquesta presa de consciència i sota la premissa anterior que el periodista demostrarà la seva vàlua gestionant la informació per apropar-se a l'objectivitat en la mesura que li sigui possible sense perdre la pròpia essència. Aquesta fórmula no resol els problemes, potser fins i tot en crea de nous, i ni molt menys vol esdevenir irrefutable, però pretén ser un paradigma de funcionament que serveixi perquè les coses rutllin com cal. I crec que en el moment actual que viu, el periodisme en necessita, de paradigmes, que el facin sortir de determinades discussions i li permetin afrontar el seu futur amb major claredat.

Ha arribat l’hora del candidat virtual? (2)

"El polític postmodern necessita comptar amb una potent biografia , capaç de sintonitzar amb les majories que han de donar-li suport, i a la vegada ha de saber explicar les seves idees polítiques a través de relats, d'històries concretes, amb rostres, noms, cognoms i alè vital" Axí deia Lluís Bassets, director adjunt de EL PAÍS, sobre el tipus de política que ha de venir en aquesta "època posideològica i pospolítica". I no hi ha millor mitjà que el postmodern per excel·lència: Internet. La campanya que ha realitzat Barack Obama i que l'ha portat a la presidència serà estudiada no només als Estats Units, sinó arreu. I, sobretot, serà estudiat amb tot detall el tractament que se li ha donat a la xarxa, doncs crec que al final ha estat decisiu, ja que l'èxit en aquest àmbit no es pot deslligar de l'altíssima participació ciutadana que s'ha registrat, dos terços de l'electorat. El més increïble del cas és que el cost ha estat mínim, doncs només un 1% del pressupost de la campanya s'ha destinat al món virtual. Internet per tant no es basa en els diners invertits, com en gran mesura passa amb els altres mitjans, sinó en una estratègia de constància, precisió i, sobretot, efectivitat.

La primera clau de la campanya és la previsió. Barack Obama va crear una pàgina dintre de Youtube, la pàgina de continguts audiovisuals més poular, el setembre de 2006, abans de l'inici del seu periple electoral. McCain no ho va fer fins el febrer del 2007, cinc mesos més tard. Aquest compta amb només 330 vídeos i dos milions de visites; el del demòcrata té 1821 vídeos penjats i vistos per 18 milions de persones. La paraula 'obama' registra quasi set-cents mils resultats, tres-cents mil més que el mot 'mcccain'. El senador per Illinois no només ha comptat amb un potent i nombrós equip de col·laboradors centrat exclusivament en aquest àmbit, al voltant d'uns cinquanta, sinó que la simpatia del públic ha fet que molts penjessin vídeos propis donant-hi suport. Això implica una primera victòria, i és haver aconseguit la simpatia i admiració de la població jove, tradicionalment apàtica en els processos electorals, ja que aquests han estat en gran mesura els que han participat online; McCain difícilment podia aconseguir-ho amb els seus 72 anys. La juventut serà més que mai un objectiu de campanya imprescindible. En aquest punt val a dir que els vídeos penjats en aquest i altres canals tenen una diferència essencial respecte el televisius: no n'hi ha prou amb amb fer un spot estèticament i formal impactant, sinó que ha d'haver un contingut determinat: això serà discutit pels diferents internautes; a més, s'han de vigilar amb les possibles dobles lectures que poden acabar sent contraproduents. Els que es passen per televisió, com estan encavits enmig de molts d'altres, no dóna gaire temps a la reflexió. Això no significa que els televisius no tinguin impacte social, sinó que no permet el debat interactiu. Puc citar un exemple molt clar en aquest sentit. Em van parlar d'un anunci dels verds holandesos on una dona anava conduint un cotxe mentre tot de gent sortia i entrava; el missatge ecologista sembla prou evident, el problema és que la dona no anava mirant la carretera. Aquest anunci deuria tenir èxit per televisió, però no crec que ho fes a la xarxa.

A més a més, la campanya de Barack Obama s'ha introduit amb gran èxit també a xarxes socials com Facebook, MySpace o Twitter, així com també a d'altres com Blackplanet, Migente o AsianAve, que són referents per les minories, entre les que la candidatura demòcrata ha arrassat. Aquestes xarxes creaven un efecte doble i contradictori sobre l'estela de messianisme que ha estat arrossegant: el feien més humà al poder saber el que feia i pensava però alhora el divinitzava encara més al donar-li el poder de l'omnipresència. La mateixa campanya ha estat volcada a Internet a través de MyBarackObama.com, i és que es podia conèixer els actes que s'anaven succeint. No només això, sinó que et podies connectar amb votants indecisos i, el que em sembla més rellevant, podies mostar la teva història personal a través d'un blog creat en la pròpia pàgina, el que significa un exemple més d'aquesta participació de la ciutadania essencial en la campanya ; i tot per "construir el moviment pel canvi", com resa la pàgina. Però no tot és positu a la xarxa. Els rumors llençats pels republicans de ser amic d'un terrorista i de simpatitzar amb el comunisme han tingut una enorme i perillosa repercussió (sense comptar amb les desenes creats pels internautes), doncs la possibilitat de mentir i manipular és un dels grans problemes de la xarxa. Un altre incovenient és la hiperfragmentació i la imprevisibilitat en les reaccioms de la comunitat online. És possible que en un futur no molt llunyà la figura d'estratega del món virtual sigui una figura ja no imprescindible sinó la més important. Un darrer problema és la globalitat. És evident la repercussió milionària que significa la xarxa, però no es pot perdre de vista que les eleccions són nacionals. En la campanya americana aquest fet no ha afectat gens, però és un factor que en campanyes posteriors s'haurà de valorar. I no podem obviar el tema econòmic. Les petites aportacions particulars de menys de 20 dòlars, fetes a través d'Internet, han estat la meitat del recaudat per Obama, però equival a tot el pressupost del que ha disposat McCain. És una font de finançament que s'ha rebel·lat molt rentable i serà tinguda molt en compte (vistots els resultats no m'extranyaria que bàsica). Però això condiciona fel tipus de candidat: ha de tenir un mínim de carisma i poder de lideratge que no sempre es té. Si això fos aplicat a Espanya o Catalunya , els resultats molt probablement serien ridículs.

A les televisions que han seguit la jornada electoral americana (és a dir, quasi totes), a l'hora de parlar d'Obama, era inevitable la menció del "Yes, we can", que va sacsejar les primàries demòcrates amb un missatge atrevit i renovador expressat a través d'una peça audiovisual de factura perfecta que va córrer com la pólvora a Internet. El fet que Obama destinés tant milions de dòlars per mitja hora d'espai televisiu i el poc accés a Internet per part de determinades franjes d'edat i poder adquisitiu pot fer dubtar de l'impacte real del món virtual. Però el ja president electe no només ha pogut arribar al més alt de tot, sinó que ho ha fet a través d'una estratègia trencadora en molts sentits, adaptant- se a les noves realitats amb una facilitat i naturalitat impressionants. Obama no només s'assembla a Kennedy en la seva retòrica: si fa 48 anys vam veure el primer candidat televisiu, aquests últims mesos hem presenciat l'entronació del primer candidat virtual, símptomes de com d'importants són les teories darwinistes en política. Els dos demostren que la història s'escriu amb la intel·ligència i no per l'acumulació de casualitats històriques. Falta per saber si ha arribat l'hora d'un nou tipus de candidat. Potser no de manera immediata, però tot sembla indicar que així serà.

Ha arribat l’hora del candidat virtual? (1)

La batalla de la imatge en les esferes polítiques no és nova. Tampoc als Estats Units, on se centra aquest article i la seva continuació. Fa més de cent anys que no hi ha un president amb barba o bigoti, ja que és sabut que els americans hi desconfien (al contrari, curiosament, que molts dels seus enemics en aquest llarg període, com Hitler, Stalin, Castro o, més recentment, Bin Laden). Però aquest concepte ha cobrat major importància amb l’aparició de la televisió, quan milions d’americans, al presenciar els dos candidats a president cara a cara, s’han fet aquella pregunta tant pròpia d'aquell país: a qui li compraria un cotxe de segona mà? El precedent més clar el tenim aquell dia de finals de setembre de 1960 quan Nixon i Kennedy es van veure les cares davant d’una càmera per primer cop. Però d’això ja fa quasi mig segle, i la comunicació ha fet un salt qualitatiu impressionant amb l’aparició de la xarxa. Tant les campanyes d’Obama com de McCain no han restat impassibles, i amb una sola dada n'hi ha prou: s’ha penjat un vídeo de caràcter electoral cada 12 hores. Però, realment n’hi ha prou amb deixar que navegui per la xarxa una peça audiovisual originàriament pensada per la televisió? O aquest nou canal comunicatiu demana una adaptació, de la mateixa manera que ho va demanar la petita pantalla?

Abans, però, vull fer dues petites constatacions sobre Internet. Antonio Núñez va publicar un interessant article a EL PAÍS el 17 d’octubre on comentava que la xarxa havia trencat l’“oligopolístic mercat de la comunicació”. Això, a efectes pràctics, significa fragmentació i per tant major dificultat pels estrategues polítics al haver una creixent diversificació del mercat. La segona constatació és sobre l’efecte de la xarxa sobre la ciutadania: segons l’autor citat, “acabem per viure encara més aïllats de la realitat que abans de l’aparició de les noves tecnologies”. Jo, però, m’inclino més per l’opinió de Tim O’Reilly (en una entrevista al mateix diari el 23 d’octubre), el creador del terme Web 2.0, on afirma que la xarxa social és “una tendència molt potent” ja que “tots volem estar connectats”. L’èxit del Facebook, MySpace o Twiter sembla donar-li la raó. Per tant, aquest comentari i el següent es farà des de la idea que Internet és un element aglutinatiu i no aïllant.

Tota campanya que es faci al canal virtual haurà de compartir l’objectiu general de contribuir al que l’escriptor Christian Salmon va anomenar “la gran mentida”, és a dir, la construcció d’un relat de gran buidor conceptual però de profunda interpel·lació emocional que crei una ficció irresisible. Encara que pugui sorprendre, aquest relat és tant primitiu que remet a les fogueres dels primers pobladors, com assegura Núñez, tant sols que cadascú te la llibertat de fer el seu propi foc. Aquesta gran mentida, degut a la seva gran fragilitat, demana una planificació i sincronització perfectes. A la Convenció Demòcrata celebrada a Denver, cada pla de càmera havia estat prèviament preparat, així com cada paraula i cada pausa. De fet, els periodistes rebien els discursos que s’anaven a fer deu minuts abans, com assegurava el periodista Josep Cuní en una conferència, i quasi no diferien gens. El poder de la imatge televisiva és tal que la peça individual esdevé un producte tancat i envasat; el directe, a més, dóna una credibilitat essencial. Però tot això és paper mullat a la xarxa. Ja no serveixen els paràmetres televisius, ja que aquest sí que és un mitjà que entotsola i anestesia, que no afavoreix el diàleg interpersonal a la comunitat com sí que ho fa la navegació a la xarxa. No se m’acut millor manera de resumir l'efecte televisiu que reproduir les paraules amb que Pablo Motos obria el seu programa ‘El Hormiguero’ (Cuatro) el 29 d’octubre: “Relaxin-se a casa seva, que comença el bo”.

El candidat de futur -i, en certa mesura, del present- no pot limitar-se a deixar navegar el contingut televisiu, sinó que necessita adaptar-se. El que cal saber ara és com.

Sobre la mort de lord Jones

En un article a ‘La Vanguardia’ el passat 13 d’octubre, Màrius Carol comentava que ara que estem vivint temps de crisi es fa molt recurrent de citar a l’escriptor Bernard Shaw, doncs ell va viure el declivi de l’Imperi Britànic. Una de les més conegudes, i a la que també es fa referència en l’article, és una sentència sobre el periodisme contemporani: “consisteix en informar de que lord Jones ha mort a gent que no sabia que estava viu.”

La frase del cèlebre irlandès usa la seva reconeguda ironia per qüestionar-se l’elitisme periodístic i la possible desconnexió amb la majoria de la població: potser haguem de fer una extensa explicació sobre qui era lord Jones; o potser no; o, directament, si tenim la convicció que hi ha un gran desconeixement d’aquest home, eliminar la notícia del flux mediàtic. Perquè, ben mirat, a qui va dirigit el periodisme? L’intel·lectualisme és bàsic per donar prestigi al mitjà de comunicació, però serà la gran massa de la població la que decidirà quan ha durar, doncs per molta publicitat que hi hagi es necessita un mínim de receptors. Aquest difícil equilibri és el que ha de mantenir el periodisme, i no és fàcil. Especialment en l’escrit. ‘La Vanguardia’ va canviar el seu format el 2006 i ‘EL PAÍS’ un any després. En ambdós casos, les fotografies s’ampliaven molt, també els espais en blanc. La lletra, lligada les classes culturalment més elevades, en va ser la gran perjudicada. La “victòria” de la imatge va ser tal que fins i tot als articles anaven precedits de la imatge del redactor (cal precisar que en el cas de ‘El PAÍS’ això només es dóna en els articles amb càrrega d'opinió, i no amb tots). Aquesta predomini, a més, és un símptoma dels temps, de la posmodernitat que estem vivint, caracteritzada per una sobreabundància d’imatges fruit de la hiperfragmentació que ha generat Internet i els nous productes audiovisuals. La prova definitiva de la direcció d’aquests dos diaris (i, a grans trets, del periodisme) és el nom de les dues noves seccions aparegudes: ‘Vida & artes’ en el cas del diari del grup PRISA, ‘Tendencias’ en el cas del diari del grup Godó. S’està vivint una confusuió que també és molt pròpia de l’època. En aquest punt ens hauríem de preguntar si aquesta direcció és la correcta. Jo no n’estic del tot segur. Però és possible que sigui l’única que faci sobreviure els diaris en paper. I, fins i tot així, un conegut analista ja li ha posat data de defunció: 2043.

El periodisme com a tal no desapareixerà, perquè tothom vol estar informat. La desinformació ens exposa a la manipulació, i això es fa evident en les dictadures. Però és evident que evolucionarà. El problema és que no sabem cap a on. I aquí rau la gran ironia: el periodisme sap tot el que passa, excepte el que li afecta ell mateix com a professió. Al final tot depèn d’aquest desconegut anomenat lord Jones.

Les falsetats com a sistema publicitari

El 2007 ens va deixar un fet molt interessant: la campanya publicitària de 'The Dark Knight', el darrer film sobre el superheroi Batman, dirigida per Christopher Nolan. Tot pegat va començar amb l'anunci de que un fiscal del districte anomenat Harvey Dent es presentava. Però Harvey Dent és en realitat un destacat personatge tant del còmic com de la pel·lícula, i això va servir per crear un enginyós jocs de pistes emprant el màrqueting viral. Com que tot plegat està àmpliament comentat a Internet i no és l'objectiu central de la present entrada, crec que n'hi ha prou amb deixar un enllaç.

No fa gaire es va donar a Catalunya un altre cas similar: a finals d'agost apareixia un nou partit en l'escena catalana anomenat 'Entesa per Catalunya', "nacionalista, català i progressista" en paraules dels fundadors, els actors Àlex Casanovas i Santi Ibáñez. Van crear una pàgina web on fins i tot apareix un manifest i un acte de presentació amb tot de premsa convidada. Però tot plegat era una farsa: la realitat és que era una estratègia per promocionar una obra teatral amb contingut polític, que es va representar a mitjans de setembre a la Fira de Tàrrega. No tothom va entendre la jugada, i mitjans de la importància de l'Avui i el Periódico es van pensar que havia nascut un nou partit. La primera reacció és somriure per aquesta jugada, que sens dubte destil·la enginy (cal destacar que és obra de la companyia teatral Zitzània). Però la segona reflexió ja és més seriosa: si acceptem, com és prou evident, que l'aparició d'Internet ha democratitzat la informació però alhora ha convertit en molt porosa la frontera entre veritat i mentida (bàsica en l'exercicici del periodisme), és acceptable que es s'inventin notícies amb el sol objectiu de vendre un producte (en els casos citats, cultural)? En sintonia amb els temps que vivim, el periodisme està visquent un moment de certa confusió. En una entrevista amb el defensor del lector del diari El País, Miguel Larraya, aquest em va comentar que la xarxa està destruint les jerarquies que havien establert els mitjans de comunicació abans existents, basades, fonamentalment, en el prestigi. Ens arrisquem a no saber del cert què creuere i què no. Perquè, pensem per un moment, que molts productes apostessin pel mètode anterior. I que cada una d'aquestes notícies falses seria replicada mil vegades per un mitjà tant horitzontal com Internet, on les jerarquies són més laxes. Llavors esdevindria, crec jo, el caos informatiu total.

Al final com és evident, tot depèn de la capacitat dels receptors per saber discernir. Per molta auterregulació que existeixi, no podem confiar massa en la ètica publicitària. El que no ha de deixar de questinar-nos fins on tenen dret a arribar. Però en última instància, la pregunta és: està la societat preparada per enfronta-se a l'actualitat amb mirada crítica, amb ferma voluntat de voler separar la realitat del simulacre?

Sobre el pont que uneix dues ribes

Al igual que l’Emperadriu Infantil de ‘La història inacabable’, qui veu com desapareix el seu món des del més alt d’una torre d’ivori, als últims deu anys força escriptors han pretès mirar-se la realitat des d’un lloc tant distant que l’han perdut de vista. Aquest fet no és nou, però s’ha intensificat amb dos fenòmens literaris anglosaxons, ‘Harry Potter’ i el ‘Codi da Vinci’, de manera que ha hagut un excés de varetes màgiques i obscures conspiracions sense base històrica. Fins i tot l’efecte positiu de fomentar la lectura, sobretot entre els més joves amb l’obra de Rowling, ha acabat sent passatger.

Per això cal destacar aquelles obres més periodístiques, és a dir, més lligades a l’actualitat, que estan apareixent recentment: ‘Azburah’, de l’argentina Cielo Latini, és un diari íntim sobre la seva experiència personal amb l’anorèxia, així com diversos aspectes que envolten aquest trastorn; ‘Un dia perfecte’, de Melania Mazzuca, on es fa un magnífic reflex de la societat italiana i el seu desencantament actual en clau de ficció; i la reedició Operación Masacre’, de Rodolfo Walsh, una esgarrifosa visió del cop d’estat argentí del 1956 i les posteriors barbaritats que va cometre el nou règim. Aquest tema pot quedar molt llunyà, però no ho és tant si pensem en països com Xina i Birmània; en tots tres casos s’empren tàctiques que molts pensàvem que només existien al ‘1984’ de George Orwell. I és que la literatura i el periodisme no sempre tenen una frontera tant clara com es podria pensar: quan Truman Capote va escriure ‘A sang freda’, el 1965, i va estrenar la novel·la de no-ficció (per d'altres aquest gènere el va encetar Walsh amb la novel·la citada), el que estava fent en realitat era un reportatge de diverses centenars de planes. El premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez, que s’ha dedicat amb passió al dos oficis, ha arribat a defensar la necessitat d’incloure el reportatge com un gènere literari més. El diumenge passat, 28 de setembre, l’Hay Festival de Segòvia, un certamen literari, va comptar amb la presència del peruà Mario Vargas Llosa, un home que també es dedica a ambdues professions, qui va oferir un discurs precisament sobre les relacions entre aquestes dues professions: “Mai m’ha agradat la idea d’una escriptura allunyada de la realitat. Per mi sempre ha estat important tenir un peu al carrer, perquè d’aquí ve gran part de la meva energia. Una impressió de realitat que no m’agradaria perdre mai. I això és per mi el periodisme, un pont amb la realitat.”

Aquest pont és el que agermana aquests dos universos que de vegades semblen paral·lels. La ficció pot ser el millor mètode per enfocar un fet quotidià, perquè marca suficient distància per analitzar-lo com cal. D’altres, pot ser preferible la realitat servida tal qual. L’important, en qualsevol cas, és no enfilar-se a una torre d’ivori per contemplar el món de Fantasia com va fer el Bastián que va imaginar Michael Ende.