"El polític postmodern necessita comptar amb una potent biografia , capaç de sintonitzar amb les majories que han de donar-li suport, i a la vegada ha de saber explicar les seves idees polítiques a través de relats, d'històries concretes, amb rostres, noms, cognoms i alè vital" Axí deia Lluís Bassets, director adjunt de EL PAÍS, sobre el tipus de política que ha de venir en aquesta "època posideològica i pospolítica". I no hi ha millor mitjà que el postmodern per excel·lència: Internet. La campanya que ha realitzat Barack Obama i que l'ha portat a la presidència serà estudiada no només als Estats Units, sinó arreu. I, sobretot, serà estudiat amb tot detall el tractament que se li ha donat a la xarxa, doncs crec que al final ha estat decisiu, ja que l'èxit en aquest àmbit no es pot deslligar de l'altíssima participació ciutadana que s'ha registrat, dos terços de l'electorat. El més increïble del cas és que el cost ha estat mínim, doncs només un 1% del pressupost de la campanya s'ha destinat al món virtual. Internet per tant no es basa en els diners invertits, com en gran mesura passa amb els altres mitjans, sinó en una estratègia de constància, precisió i, sobretot, efectivitat.
La primera clau de la campanya és la previsió. Barack Obama va crear una pàgina dintre de Youtube, la pàgina de continguts audiovisuals més poular, el setembre de 2006, abans de l'inici del seu periple electoral. McCain no ho va fer fins el febrer del 2007, cinc mesos més tard. Aquest compta amb només 330 vídeos i dos milions de visites; el del demòcrata té 1821 vídeos penjats i vistos per 18 milions de persones. La paraula 'obama' registra quasi set-cents mils resultats, tres-cents mil més que el mot 'mcccain'. El senador per Illinois no només ha comptat amb un potent i nombrós equip de col·laboradors centrat exclusivament en aquest àmbit, al voltant d'uns cinquanta, sinó que la simpatia del públic ha fet que molts penjessin vídeos propis donant-hi suport. Això implica una primera victòria, i és haver aconseguit la simpatia i admiració de la població jove, tradicionalment apàtica en els processos electorals, ja que aquests han estat en gran mesura els que han participat online; McCain difícilment podia aconseguir-ho amb els seus 72 anys. La juventut serà més que mai un objectiu de campanya imprescindible. En aquest punt val a dir que els vídeos penjats en aquest i altres canals tenen una diferència essencial respecte el televisius: no n'hi ha prou amb amb fer un spot estèticament i formal impactant, sinó que ha d'haver un contingut determinat: això serà discutit pels diferents internautes; a més, s'han de vigilar amb les possibles dobles lectures que poden acabar sent contraproduents. Els que es passen per televisió, com estan encavits enmig de molts d'altres, no dóna gaire temps a la reflexió. Això no significa que els televisius no tinguin impacte social, sinó que no permet el debat interactiu. Puc citar un exemple molt clar en aquest sentit. Em van parlar d'un anunci dels verds holandesos on una dona anava conduint un cotxe mentre tot de gent sortia i entrava; el missatge ecologista sembla prou evident, el problema és que la dona no anava mirant la carretera. Aquest anunci deuria tenir èxit per televisió, però no crec que ho fes a la xarxa.
A més a més, la campanya de Barack Obama s'ha introduit amb gran èxit també a xarxes socials com Facebook, MySpace o Twitter, així com també a d'altres com Blackplanet, Migente o AsianAve, que són referents per les minories, entre les que la candidatura demòcrata ha arrassat. Aquestes xarxes creaven un efecte doble i contradictori sobre l'estela de messianisme que ha estat arrossegant: el feien més humà al poder saber el que feia i pensava però alhora el divinitzava encara més al donar-li el poder de l'omnipresència. La mateixa campanya ha estat volcada a Internet a través de MyBarackObama.com, i és que es podia conèixer els actes que s'anaven succeint. No només això, sinó que et podies connectar amb votants indecisos i, el que em sembla més rellevant, podies mostar la teva història personal a través d'un blog creat en la pròpia pàgina, el que significa un exemple més d'aquesta participació de la ciutadania essencial en la campanya ; i tot per "construir el moviment pel canvi", com resa la pàgina. Però no tot és positu a la xarxa. Els rumors llençats pels republicans de ser amic d'un terrorista i de simpatitzar amb el comunisme han tingut una enorme i perillosa repercussió (sense comptar amb les desenes creats pels internautes), doncs la possibilitat de mentir i manipular és un dels grans problemes de la xarxa. Un altre incovenient és la hiperfragmentació i la imprevisibilitat en les reaccioms de la comunitat online. És possible que en un futur no molt llunyà la figura d'estratega del món virtual sigui una figura ja no imprescindible sinó la més important. Un darrer problema és la globalitat. És evident la repercussió milionària que significa la xarxa, però no es pot perdre de vista que les eleccions són nacionals. En la campanya americana aquest fet no ha afectat gens, però és un factor que en campanyes posteriors s'haurà de valorar. I no podem obviar el tema econòmic. Les petites aportacions particulars de menys de 20 dòlars, fetes a través d'Internet, han estat la meitat del recaudat per Obama, però equival a tot el pressupost del que ha disposat McCain. És una font de finançament que s'ha rebel·lat molt rentable i serà tinguda molt en compte (vistots els resultats no m'extranyaria que bàsica). Però això condiciona fel tipus de candidat: ha de tenir un mínim de carisma i poder de lideratge que no sempre es té. Si això fos aplicat a Espanya o Catalunya , els resultats molt probablement serien ridículs.
A les televisions que han seguit la jornada electoral americana (és a dir, quasi totes), a l'hora de parlar d'Obama, era inevitable la menció del "Yes, we can", que va sacsejar les primàries demòcrates amb un missatge atrevit i renovador expressat a través d'una peça audiovisual de factura perfecta que va córrer com la pólvora a Internet. El fet que Obama destinés tant milions de dòlars per mitja hora d'espai televisiu i el poc accés a Internet per part de determinades franjes d'edat i poder adquisitiu pot fer dubtar de l'impacte real del món virtual. Però el ja president electe no només ha pogut arribar al més alt de tot, sinó que ho ha fet a través d'una estratègia trencadora en molts sentits, adaptant- se a les noves realitats amb una facilitat i naturalitat impressionants. Obama no només s'assembla a Kennedy en la seva retòrica: si fa 48 anys vam veure el primer candidat televisiu, aquests últims mesos hem presenciat l'entronació del primer candidat virtual, símptomes de com d'importants són les teories darwinistes en política. Els dos demostren que la història s'escriu amb la intel·ligència i no per l'acumulació de casualitats històriques. Falta per saber si ha arribat l'hora d'un nou tipus de candidat. Potser no de manera immediata, però tot sembla indicar que així serà.
La primera clau de la campanya és la previsió. Barack Obama va crear una pàgina dintre de Youtube, la pàgina de continguts audiovisuals més poular, el setembre de 2006, abans de l'inici del seu periple electoral. McCain no ho va fer fins el febrer del 2007, cinc mesos més tard. Aquest compta amb només 330 vídeos i dos milions de visites; el del demòcrata té 1821 vídeos penjats i vistos per 18 milions de persones. La paraula 'obama' registra quasi set-cents mils resultats, tres-cents mil més que el mot 'mcccain'. El senador per Illinois no només ha comptat amb un potent i nombrós equip de col·laboradors centrat exclusivament en aquest àmbit, al voltant d'uns cinquanta, sinó que la simpatia del públic ha fet que molts penjessin vídeos propis donant-hi suport. Això implica una primera victòria, i és haver aconseguit la simpatia i admiració de la població jove, tradicionalment apàtica en els processos electorals, ja que aquests han estat en gran mesura els que han participat online; McCain difícilment podia aconseguir-ho amb els seus 72 anys. La juventut serà més que mai un objectiu de campanya imprescindible. En aquest punt val a dir que els vídeos penjats en aquest i altres canals tenen una diferència essencial respecte el televisius: no n'hi ha prou amb amb fer un spot estèticament i formal impactant, sinó que ha d'haver un contingut determinat: això serà discutit pels diferents internautes; a més, s'han de vigilar amb les possibles dobles lectures que poden acabar sent contraproduents. Els que es passen per televisió, com estan encavits enmig de molts d'altres, no dóna gaire temps a la reflexió. Això no significa que els televisius no tinguin impacte social, sinó que no permet el debat interactiu. Puc citar un exemple molt clar en aquest sentit. Em van parlar d'un anunci dels verds holandesos on una dona anava conduint un cotxe mentre tot de gent sortia i entrava; el missatge ecologista sembla prou evident, el problema és que la dona no anava mirant la carretera. Aquest anunci deuria tenir èxit per televisió, però no crec que ho fes a la xarxa.
A més a més, la campanya de Barack Obama s'ha introduit amb gran èxit també a xarxes socials com Facebook, MySpace o Twitter, així com també a d'altres com Blackplanet, Migente o AsianAve, que són referents per les minories, entre les que la candidatura demòcrata ha arrassat. Aquestes xarxes creaven un efecte doble i contradictori sobre l'estela de messianisme que ha estat arrossegant: el feien més humà al poder saber el que feia i pensava però alhora el divinitzava encara més al donar-li el poder de l'omnipresència. La mateixa campanya ha estat volcada a Internet a través de MyBarackObama.com, i és que es podia conèixer els actes que s'anaven succeint. No només això, sinó que et podies connectar amb votants indecisos i, el que em sembla més rellevant, podies mostar la teva història personal a través d'un blog creat en la pròpia pàgina, el que significa un exemple més d'aquesta participació de la ciutadania essencial en la campanya ; i tot per "construir el moviment pel canvi", com resa la pàgina. Però no tot és positu a la xarxa. Els rumors llençats pels republicans de ser amic d'un terrorista i de simpatitzar amb el comunisme han tingut una enorme i perillosa repercussió (sense comptar amb les desenes creats pels internautes), doncs la possibilitat de mentir i manipular és un dels grans problemes de la xarxa. Un altre incovenient és la hiperfragmentació i la imprevisibilitat en les reaccioms de la comunitat online. És possible que en un futur no molt llunyà la figura d'estratega del món virtual sigui una figura ja no imprescindible sinó la més important. Un darrer problema és la globalitat. És evident la repercussió milionària que significa la xarxa, però no es pot perdre de vista que les eleccions són nacionals. En la campanya americana aquest fet no ha afectat gens, però és un factor que en campanyes posteriors s'haurà de valorar. I no podem obviar el tema econòmic. Les petites aportacions particulars de menys de 20 dòlars, fetes a través d'Internet, han estat la meitat del recaudat per Obama, però equival a tot el pressupost del que ha disposat McCain. És una font de finançament que s'ha rebel·lat molt rentable i serà tinguda molt en compte (vistots els resultats no m'extranyaria que bàsica). Però això condiciona fel tipus de candidat: ha de tenir un mínim de carisma i poder de lideratge que no sempre es té. Si això fos aplicat a Espanya o Catalunya , els resultats molt probablement serien ridículs.
A les televisions que han seguit la jornada electoral americana (és a dir, quasi totes), a l'hora de parlar d'Obama, era inevitable la menció del "Yes, we can", que va sacsejar les primàries demòcrates amb un missatge atrevit i renovador expressat a través d'una peça audiovisual de factura perfecta que va córrer com la pólvora a Internet. El fet que Obama destinés tant milions de dòlars per mitja hora d'espai televisiu i el poc accés a Internet per part de determinades franjes d'edat i poder adquisitiu pot fer dubtar de l'impacte real del món virtual. Però el ja president electe no només ha pogut arribar al més alt de tot, sinó que ho ha fet a través d'una estratègia trencadora en molts sentits, adaptant- se a les noves realitats amb una facilitat i naturalitat impressionants. Obama no només s'assembla a Kennedy en la seva retòrica: si fa 48 anys vam veure el primer candidat televisiu, aquests últims mesos hem presenciat l'entronació del primer candidat virtual, símptomes de com d'importants són les teories darwinistes en política. Els dos demostren que la història s'escriu amb la intel·ligència i no per l'acumulació de casualitats històriques. Falta per saber si ha arribat l'hora d'un nou tipus de candidat. Potser no de manera immediata, però tot sembla indicar que així serà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada