Els petits problemes de la nostra societat

Quan va aparèixer publicada al diari The Sun la historia d’Alfie Patten, el xicot de britànic que va concebre un fill amb només 13 anys, em vaig enrecordar d’una de les novel·les catalanes més importants del segle passat. Ara per desgràcia més a l’oblit del que es mereix per la seva extensa obra -i descontant la seva feina com a traductor, que fou essencial-, Manuel de Pedrolo (1919-1980) va publicar el 1974 Mecanoscrit del segon origen, ambientat en un futur post-apocalíptic en la línia del molt més recent La carretera, de Cormac McCarthy. A la novel·la de Pedrolo un nen de 9 anys i una noia de 14 es troben pràcticament com a únics supervivents d’un atac extraterrestre. Això els fa pensar en que algun dia hauran de concebre un fill per mantenir l’espècie humana, el que faran quatre anys més tard; en el moment previ al primer contacte sexual, el noi pregunta a la noia si considera que ja s’ha fet prou gran.

I és aquí on rau el quid de la qüestió. La maduresa no és només biològica, és també mental, i decidir si algú és prou gran per tenir aquest tipus d’experiències és extraordinàriament complicat. En el cas de Patten, a la seva extraordinària joventut se li suma un aspecte de nen de 8 anys, com diu encertadament l’article que va destapar el cas. Però on queda clar aquest tema és en unes imatges on una periodista li pregunta de quina manera el finançarà. La resposta de Patten és preguntar què vol dir finançar. Quan la periodista li repeteix la qüestió amb unes altres paraules, ell respon que no ho sap. Chantelle, la noia de 15 anys amb qui ha tingut el fill, es limita a riure, com si tot plegat no fos més que un joc. En aquestes condicions, és un acte de clara irresponsabilitat, que acabarà esdevenint un càrrega per les respectives famílies. En aquestes condicions són una bogeria les declaracions de plataformes anti-abortistes –lligades a esglésies cristianes- celebrant la notícia. El cas ha commocionat l’opinió pública anglesa perquè no és un cas aïllat sinó un problema generalitzat -el país té la segona taxa més alta del món d' embarassos de nois entre 15 i 17 anys-, i hauria de portar a la resta de països europeus a reflexionar sobre aquest tema.

A Espanya això ha tingut repercussions. Pocs dies després de destapar-se el cas, un diputat del PNB va proposar augmentar el límit legal per què un menor tingui relacions sexuals amb un adult, que actualment està en els 13 anys. Això ha tingut la resposta favorable de psicòlegs i sexòlegs, que apunten que en una època de canvis en tants sentits les relacions sexulas poden fins i tot esdevenir un problema, ja que s’ha detectat casos en que els menors s’atemoreixen. En l’apartat més social, també parlen d’una educació sexual molt deficient –si es fa, que no sempre és així-. A més de l’Administració pública, l’Esglesia també té part de culpa, doncs és present d’una manera o una altra en multitud d’escoles, i les seves postures sobre la sexualitat no són precisament les més progressistes. Caldrà veure com evoluciona el tema, però amb la situació de crisi econòmica i el rebombori creat per les aficions d’alguns ministres a la caça i la imputació a d’altres polítics per corrupció, la cosa molt probablement anirà per llarg.

Acabaré apuntant un parell de coses que enllacen aquesta entrada amb l’anterior. Al final del llibre citat, el Mecanoscrit, també és simbòlic. El noi, ja pare, mor degut a l’ensorrament d’una casa en mal estat; per Patten i per qualsevol que tingui un fill a la seva edat, les reponsabilitats que hi van associades són una llosa insuportable. La segona qüestió és el tractament periodístic. The Sun ja és de per si un ‘diari groc’, sensacionalista, però tot i així no té cap dret a haver portat la notícia cap a les vies d’un “safareig” tant insultant al haver tret a una sèrie de nois que reclamen la paternitat del nen, a mode de serial llatino-americà. Ja prous problemes tenen l’Alfie i la Chantelle, encara que potser encara no se n’hagin adonat, com perquè surtin friccions entre ells sobre possibles infidelitats de la noia. I tot això basant-se exclusivament en els testimonis d’uns adolescents. Més enllà del codi deontològic hauria d’haver un mínim d’humanitat.

Els "Pequods" de la premsa

A Moby Dick Herman Melville diu que “hi ha algunes empreses en les quals el mètode vertitable és el desordre ordenat”. Fa referència al baleneig, però s’ajusta a la perfecció al periodisme. Un mitjà de comunicació és la transformació d’una realitat immensa, confusa i variable en una de concreta, clara i estàtica en la mesura del possible. De la varietat d’interpretacions que hi ha se n’escull una. El problema és que aquest és un procés prou desconegut pel públic, que no n’espera altra cosa que poder entendre tot allò que passa al món. I encara més en una època –tant si val el nom que se li vulgui donar- orfe de grans veritats. Però no sempre és possible servir una versió de la realitat empaquetada.

En les cròniques de successos és especialment complicat, i, quan periòdicament es donen crims mediàtics -l’any passat la desaparició de la nena McCann a Portugal i més recentment la mort de la jove Marta del Castillo a Sevilla- els periodistes es troben en la necessitat d’especular sobre fets desconeguts o poc clars i donar per provat allò que no ho està per tal de crear aquest ordre en que es basen. Deixem el primer cas perquè ha estat àmpliament debatut i ja és enterrat com a fenòmen mediàtic i passem al succés ocorregut a Espanya. El fet que des d’un bon principi el que havia estat el seu xicot confessés no ens ha estalviat incògnites, com per exemple la manera com es va transportar el cos i quins van ser els col·laboradors i la seva funció en tot plegat. El que no ha evitat, per exemple que algun diari s’atrevís a fer una reconstrucció preliminar dels fets o que d’altres en parlessin com de fets demostrats. I molt més greu que això, un d’ells es va oblidar que un criminal no deixa de ser pressumpte fins que rep una condemna desfavorable, fins i tot havent confessat. El gran risc que corren els diaris –i els mitjans en general- és caure en el sensacionalisme, aprofitar un cas de gran impacte social per guanyar més diners ara que la crisi els ha tocat de ple i ha caigut la inversió publicitària. La temptació pot ser encara major per la premsa escrita, ja que viu un via crucis més pronunciat, i en el tractament que els diaris han donat al cas es detecten errors greus si volen mantenir un mínim de rigor periodístic.

Aquests mateixos diaris informaven la setmana passada que els editors espanyols demanaven ajuda governamental, en l’estela del que ha fet Sarkozy a França. Ho feien en nom de la democràcia, però només seran garants d’aquesta si s’ajusten a unes normes, si s’abstenen de complir papers que no els pertoquen. El de jutges, per exemple. És fa difícil a hores d’ara pensar que, de la mateixa manera que el Pequod, el vaixell protagonista de Moby Dick, la premsa en paper acabi desapareixent per sempre més. Però si actuen amb les ànsies irracionals del capità Ahab en busca i captura de la Balena Blanca perseguint l’ordre pressuposat, l’impacte mediàtic i les vendes que això comporta a qualsevol preu, llavors la cosa ja comença a ser inquietant.