Els mitjans de comunicació de masses tradicionals estan començant a perdre l’hegemonia que històricament havien tingut. EL PAÍS publica avui, 9 de desembre, que Tribune, un dels grups de comunicació més importants dels Estats Units, propietari, entre molts d’altres, del Chicago Tribune i de Los Angeles Times, s’ha declarat en suspensió de pagaments. Si bé aquesta situació es deu a la caiguda de l’inversió publicitària i a problemes interns molt determinats (fou comprat el desembre passat per un gran promotor immobiliari que ha realitzat una pèssima gestió), és indubtable que les xarxes socials tenen un pes essencial. A continuació es comenten tres exemples extrets de fets recents:
1) L’estratègia comunicativa del president electe Barack Obama per aconseguir el poder, ja comentada en un post anterior i que va estar molt basada en el contacte social via virtual i telefònica, tingué un moment molt il·lustratiu d’aquesta estratègia: l’anunci de qui seria el candidat a vicepresident es va fer a través de missatges de mòbil i Internet a tots aquells que ho havien demanat al mateix temps que els mitjans de comunicació. Aquest anunci és un fet puntal en la carrera presidencial nord-americana, i compartir la notícia amb particulars és un qüestionament de l’hegemonia molt seriós. Artur Mas va dir que seguiria els passos comunicatius del nord-americà, així que sembla que ho acabaran utilitzant la resta de polítics occidentals.
2) Quan van ocórrer els atemptats a Bombay, la millor font d’informació que es va rebre va ser Twitter, un servei de missatgeria instantània des d’on els afectats van enviar petites cròniques dels horrors que es van viure. La seva importàcia va ser reconeguda per mitjans de la importància la CNN, The New York Times o The Guardian, que van concloure que havia arribat l’hora de Twitter. Forbes ho va resumir perfectament: “Els ususaris enviant notes amb comentaris sobre la crisi van transformar un servei de distribució de missatges en personals curts per una xarxa de coneguts en un servei d’informació mundial i en temps real basat en relats personals dels atacs.” Flickr, Youtube i Wikipedia van actuar com fonts periodístiques també. Si bé el gran problema és la credibilitat, aquesta tendència informativa, sobretot en moments caòtics, també serà una constant. (Informació extreta d'un article de Francis Pisani.)
3) No estar al corrent d’aquestes tendències pot fer perdre exclusives als mitjans, i hi ha un cas molt clar a casa nostra. Trina Milan, presidenta d’Stic, una interessant associació que promociona l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit català, va publicar a l’octubre una foto on es veia l’interior del cotxe oficial del president del Parlament català Ernest Benach, després polemitzat per diferents accessoris que es va afegir. Aquesta fotografia hagués estat sens dubte publicada d’haver estat trobada.
El camí a seguir és complex, però la fallida de Tribune és una bona mostra d’un camí a no seguir: es va voler convertir el Chicago Tribune en un diari sensacionalista, acabant de cop amb el prestigi aconseguit durant dècades. Així mateix, el nou president del Wall Street Journal, que va entrar quan el magnat de les comunicacions Rupert Murdoch va comprar el diari, va declarar l’any passat que s’havien acabat els reportatges d’investigació. Aquesta és una tendència autodestructiva, que estripa el principi de rigor periodístic i renuncia a il·luminar aquelles facetes més fosques de la realitat. Els imperis mediàtics i els grans mitjans necessiten solucions més creatives per no caure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada