dimarts, 27 de gener del 2009

Les ajudes a la premsa de Sarkozy


La hiperactiitat que ha distingit el president francès Nicolas Sarkozy en tot el seu mandat ha repercutit també en la premsa. El passat dia 23, Europa Press anunciava que París aplicarà un paquet de mesures (bàsicament diners: 600 milions d’euros) per tractar de salvar a un sector que “ja estava en crisi abans de la crisi”, en la línia keynesianista d’intervenció estatal en el sector privat que s’ha portat a terme des que l’economia anés de capacaiguda. És una solució probablement positiva per superar aquesta situació, però serà inútil enfront de la crisi de fons, l’anterior.

Més enllà del perill intervencionista per la llibertat d’expressió (Sarkozy va intentar espantar aquest fantasma dient que espera que “ningú ho vegi com un atemptat contra la seva independència”), suplir la manca d’inversió publicitària per aquesta via pot tant sols esdevenir un calmant i no una cura. Per descomptat que se’ls demanarà reformes, i profundes a més, que facin superar l’agonia, però al igual que l’econòmica, la crisi de la premsa és una qüestió internacional. I no està clar que s’hagi trobat una solució a nivell internacional que sigui factible de ser aplicable per salvar el sector.

“Una premsa lliure, plurali independent és un dels béns més útils per la democràcia i no seré jo qui assisteixi impotent a la desparició d’un grup de premsa perquè un crisi cojuntural vingui a afegir-se a una crisi estructural a la que s’afegeix una revolució tecnològica” ha dit el mandatari. La primera frase és indiscutible, però cal lluitar per mantenir aquesta visió, ja que els altres mitjans també poden reclamar –i amb raó- aquest paper. En segon lloc, em sembla que parlar de “desaparició” és massa arriscat. El que probablement passarà és el que va vaticinar un veterà periodista: que hi haurà una reconversió del diari en un producte elitista, el que desapareixerà serà el model de masses. Si s’intenta mantenir, és llavors quan es fracassarà, i ho farà pel costat de la revolució tecnològica, si s’aposta per una immediatesa –que sí que es podrà disputar en el camp digital del propi diari, esdevenint més una solució que un problema en el fons-. Quan va aparèixer la fotografia alguns parlaven de la desaparició de la pintura, però va ser una manera que la segona abandonés la funció de representació de la realitat que ja tenia la primera. Entre el diari en paper i el digital pot passar alguna cosa similar. Els diaris s’han de veure com productes, i el màrqueting ens diu que la marca cal diferenciar-se per sobreviure. En aquest cas, no només dels altres diaris, també dels altres mitjans. La reflexió i la investigació seran segurament aquests elements diferencials.

No té perquè ser dolenta la mesura, i de fet la incentivació de la lectura en adolescents –que aquí a Catalunya també s’ha fet- és una mesura molt encertada. Però cal tenir clar en què invertir, com planificar i gestionar els recursos, no caure en el problema del ludòpata, que com més diners s’hi juga més en perd. La premsa francesa ha rebut un regal enverinat: la càrrega inherent de responsabilitat que porten els diners pot fer que aquests siguin una salvació però també un ruina.

dijous, 22 de gener del 2009

Fontcuberta o el qüestionament de la realitat










Al Palau de la Virreina hi ha exposada l’obra d’un magistral fotògraf català com és Joan Fontcuberta fins a principis de febrer. No estem parlant d’un fotògraf normal i corrent. Fontcuberta realitza fotomuntatges molt interessants -un d’ells és el molt conegut projecte Sputnik, segons el qual un astronauta va desaparèixer l’any 68 en una mssió espacial i va ser borrat del mapa per les molt opaques autoritats soviètiques-.

Aquest treball “metadocumental”, la “deconstrucció crítica dels documents”, segons les seves pròpies paraules, no pretén enganyar-nos sinó tot el contrari, prevenir-nos de l’engany, al qual som molt vulnerables en un món mediàtic que ens proposa la immediatesa com gran valor a través de la imatge, estàtica o fixe, però que no ens pot assegurar la veracitat. Casos com els d’Stephen Glass, Janet Cook o Jayson Blair, periodistes que van publicar grans mentides –la segona de fet guanyà el premi Pulitzer pel reportatge fictici- contribueixen a augmentar el dubte: és real allò que ens presenten? Hi ha una mentida en un programa espanyol que guarda relació directa amb Fontcuberta. Cuarto Milenio, presentat a Cuatro per Iker Jiménez, va parlar el 2006 de la història del cosmonauta com si fos realitat, desprestigiant definitivament el programa de misteri. Però això no importarà a aquells que veuen conspiracions i coses extranyes arreu. Si ho sabia és un mentider, i si no ho sabia no sap utilitzar les fonts amb un mínim de rigor, i és difícil saber què és pitjor. Com va indicar Fontcuberta, l’episodi de Cuarto Milenio és una bona ocasió per reflexionar sobre el codi deontològic del periodisme.

En realitat no estracta només del periodisme: el cinema ha jugat també a la confusió entre què és real i que no amb falsos documentals com Zelig (W. Allen, 1983) o dient que es basava en un cas real un episodi de ficció, com REC (J. Balagueró i P. Plaza, 2007); per la seva banda, la publicitat ha creat històries i personatges falsos per vendre una producte (quants cops ha sortit algú en un anunci dient que vé que li anava usar alguna cosa?). No es pot ser crèdul, cal tenir una actitud crítica, , però tampoc ens ha de fer passar a l’altre extrem i creure’ns que vivim en una espècie de Matrix. Això pot semblar absurd, però s’han detectat diversos casos al món de gent amb problemes mentals que es creia que vivia en un paltó de televisió, com a El show de Truman.

En un temps de realitats virtuals diverses, Fontcuberta ens demana que pensem abans de creure. Ell ens demostra que la manipulació és senzilla, i ningú ens descobrirà el truc que s’hi amaga. És discutible voler alliçonar utilitzant el mateix mètode, combatre el foc a amb foc, però potser donem massa valor a la forma i massa poc al fons (la comunicació tampoc pot eludir la seva responsabilitat aquí), així que oblidem com ens fa arribar el missatge Fontcuberta i fem-li cas. Perquè podem i hem de dubtar de la realitat, - però mai de la seva existència-.

El fantasma que hi ha rere el miracle









Ara que estem en plena ressaca de la presa de posessió de l’Obama amb tot l’espectacle que acompanya aquest esdeveniment (i que aquest any ha estat encara més carregat de simbolismes per raons que tothom coneix) , ara que per molts l’esperança -en un món que realment en va necesitat- s’ha materialitzat definitivament i ha començat a governar, ara que noms com Michelle o Biden ens resulten tant coneguts com els polítics de casa nostra –o potser més i tot-, potser cal fer-li un lloc mediàtic al fantasma que ha planejat durant les eleccions. ‘Ghost’, fantasma, és el nom que normalment se li dóna a l’escriptor de discursos presidencials, el que aquí se sol dir popularment com a negre. Algú que redacta un escrit que llegirà un altre. I si aquest altre és ni més ni menys que el president dels Estats Units, potser també cal que que en parlem, d’aquest fantasma.

Es diu Jon Favreau, Favs pels amics. I només té 26 anys. No és estrany per tant que la gent no se’l cregui quan diu la seva professió. Tampoc el propi Obama se’l va prendre massa seriosament l’any 2004. Quan el llavors senador d’Illinois anava a parlar en la Convenció Demòcrata que havia escollit John Kerry com a candidat, un jove de 23 anys acabat de graduar per Harvard se li va apropar i li va aconsellar sobre el seu discurs. Com ha reconegut una persona del seu entorn, Obama ja en aquell moment considerava que tenia capacitats presidencials, i no el va tenir gens en compte. Però un any després, Favreau, sense feina, es va presentar davant l’ara president. Li va agradar la seva definició del que ha de ser un dsicurs presidencial: “És com dir-li a la persona que ha patit:’T’escolto. Fins i tot encara que estiguis decepcionat i cínic respecte a la política del passat,, perquè tens bones raons per sentir-te així. Podem anar en la direcció correcte’”. Això mateix ha fet -i dit- Obama, escoltar a la gent i desafiar als cínics, oferiri una via per anar pel camí correcte, després de vuit anys d’errors. Els seus discursos, aquella veu que havia de “ressonar de costa a costa”, està al matix nivell que la d’una altre gran “fantasma”, Theodore Sorensen, que va fer que John Kennedy demanés als americans que deixéssin de pensar en què podia fer el país per ells i el que calia pensar era què podien fer ells pel seu país. Aquest mateix compromís ha quedat reflexat en el discurs d’acceptació d’Obama, quan afirmava que l’esforç i la imaginació d’un poble pot treure al país de la de qualsevol situació.

No ha estat fàcil el camí per cap dels dos, s’han trobat molts cínics pel camí, que no creien en els discursos, alguns que el titllaven de tou, d’inconcret un cop guanyada les eleccions, i fins i tot abans, fins el punt que Hillary Clinton, la rival a les primàries, afirmava que es pot parlar en vers però s’ha de governar en prosa. Enacara no sabem com governarà Obama, però sí sabem que les seves “poesies” han calat fons en mig planeta, i que ara que ja conexem de sobres al rapsoda, és hora de conèixer l'escriptor, el fantasma que s'amaga a l'ombra gegantina del polític més poderós del món. Més informació al New York Times i a EL PAÍS.

dimarts, 20 de gener del 2009

Camus i Lippman tornen a les llibreries















Recentment han aparegut dos llibres que parlen de dos dels més importants periodistes que hi ha hagut mai. Ronald Steel, professor d’una Universitat californiana, s’aproxima de nou (doncs ja havia escrit el pròleg d’un dels seus llibres més coneguts, La opinión pública) a la figura del també nord-americà Walter Lippmann. A més dels diferents llibres que va publicar, 12 en total, de reflexió sobre la seva professió, es va fer cèlebre per la seva columna Today & Tomorrow, des d’on i durant gran part del segle XX es va convertir en el que s’anomena un creador d’opinió. Gran estudiós de la comunicació de masses i d’un món que estava esdevenint mediàtic, va tenir el privilegi de tenir tracte directe amb alguns dels personatgs més i nfluents de la seva època, incluint els diferents presidents que es succeïen, si bé no es va saber distanciar-se tant com ell recomanava per evitar la corrupció que de vegades afecta al periodista quan aquest tasta el poder. Dos premis Pulitzer certifiquen la seva vàlua. Tot això ha quedat recollit a El periodista y el poder, una biografia de Walter Lippmann (Cuadernos Langre).

L’altre llibre fa referència a un que és més conegut com escriptor. El francès Albert Camus, premi Nobel de Literatura el 1957, també va desenvolupar una important carrera com a periodista amb que el fundador de la revista Le Nouvel Observateur Jean Daniel s’ha basat per escriure Camus a contracorriente (Galaxia Gutenberg). En el llibre es recullen els principis que segons Camus havia de tenir l’ofici: “reconèixer el totalitarisme i denunciar-lo, no mentir i saber confessar el que s’ignora, negar-se a dominar, negar-se sempre i evitant qualsevol pretext a tota classe de despotisme, fins i tot provisional”. Es pot veure clrament que no han perdut vigència, potser fins i tot sigui més importants que mai. Durant l’entrevista que manté Daniel amb El País el diumenge 18 de gener –molt recomanable també- es recull una anècdota que potser defineixi prou bé a Camus: en plena ocupació nazi de París, en una reunió amb companys del mateix diari en un bar exclamà: “Val la pena lluitar per una professió com aquesta!”. Tant Lippmann com Camus –i Daniel, per descomptat- van mantenir una un gran esperit de lluita en benefici del periodisme, i ara dos llibres tenen l’encert de reconèixer el seu sacrifici.