L'humor contra l'horror de l'oblit

Corre per Barcelona un grup argentí de periodistes anomenat “Compañeros de Cabezas”, en homenatge a José Luis Cabezas, fotògraf d'aquell país sud-americà que fou assassinat el gener de 1997 quan investigava un assumpte de drogues. Tenia 36 anys. Van ser processades nou persones. Tres són ex policies, i van ser condemnats a cadena perpètua però després d'un procés judicial posterior, i aprofitant-se de les debilitats del sistema argentí, estan actualment en llibertat. Se sospita que podria haver estat un assassinat polític, ja que es va sospitar d'un empresari (que posteriorment es va suicidar) molt amic de Menem, el president en aquell moment. Aquest crim contra la llibertat d'expressió va tenir una extraordinària ressonància a tot el país, tant que es va fer cèlebre la frase "No olviden a Cabezas".

Amb l'objectiu de lluitar contra l'oblit d'aquest terrible succés, aquests periodistes, que no treballen per cap mitjà, tenen una iniciativa prou original i tant provocativa com divertida, que la posen en pràctica recorrent diferents punts d'Europa venent objectes de forma directa, és a dir, dirigint-se particularment a la gent que creuen que pot estar interessada. Jo en concret hi vaig entrar en contacte en un bar de la Rambla del Raval la nit del dijous 19. Allò divertit de la proposta són els objectes que venen: paper higiènic amb la cara del Bush (foto de baix), que pot fer pensar en la proposta de El Jueves (que augmentava l'acidesa de la broma fent-lo sortir amb la llengua fora), i, tenint en compte que el president americà marxarà ben aviat pel bé de tots , es canviarà pel Rei, ja que aquest sí que és permanent i bé que necessita un tron; compreses amb la cara de Carrero Blanco, amb l'argument que si els feixistes els agrada la sang així en tenen de sobres, a part que l'ex cap d'Estat franquista va "volar" (va saltar pels aires en un atemptat d'ETA), i les compreses tenen ales; i finalment condons amb la cara del Papa, argumentant que ells no en necessiten (i de pas, que critiquen que tinguin una doctrina contrària al seu ús). La proposta pot semblar a alguns estúpida, però cal fer notar que estant reivindicant una mort que es va produir sota un règim democràtic, de manera que no podem veure aquesta classe de successsos com exclusius de països autoritaris llunyans. En qualsevol cas és un exercici de memòria imprescindible, i no podem fer veure que nosaltres anem sobrats en aquest aspecte. El noi que venia aquests productes comentava que havia d'explicar a molts adolescents qui era Carrero Blanco, del que mai n'havien senti a parlar, el que ens hauria de fer reflexionar. El gran problema de l'era de la informació, quan hi ha un quantitat descomunal d'informació accessible des de qualsevol part del món, és que aquesta esdevé de consum ràpid, deixa d'interessar al dia següent d'haver succeït o quan s'han acabat les conseqüències que se'n deriven, el que crea oblits horrorosos, (més encara quan es tracten d'assassinats, com és el cas). És en aquest context que tenen sentit les propostes de grups com "Compañeros de Cabezas", convençuts, com la societat argentina en el seu moment, que s'han de recordar aquelles morts que posen en qüestió el legítim dret de la professió a informar.

No deixa de ser curiós que la lluita és també contra la pròpia professió, el periodisme, en la mesura que és la responsable d'aquest ús de consum ràpid tant poc reflexiva. A més del present article, voldria fer el meu particular homenatge a José Luis Cabezas donant referències de pàgines web on es pot trobar informació sobre aquest periodista: blocdelperiodista, revista-noticias, opinar i clarín.

Perquè cauen els imperis mediàtics

Els mitjans de comunicació de masses tradicionals estan començant a perdre l’hegemonia que històricament havien tingut. EL PAÍS publica avui, 9 de desembre, que Tribune, un dels grups de comunicació més importants dels Estats Units, propietari, entre molts d’altres, del Chicago Tribune i de Los Angeles Times, s’ha declarat en suspensió de pagaments. Si bé aquesta situació es deu a la caiguda de l’inversió publicitària i a problemes interns molt determinats (fou comprat el desembre passat per un gran promotor immobiliari que ha realitzat una pèssima gestió), és indubtable que les xarxes socials tenen un pes essencial. A continuació es comenten tres exemples extrets de fets recents:

1) L’estratègia comunicativa del president electe Barack Obama per aconseguir el poder, ja comentada en un post anterior i que va estar molt basada en el contacte social via virtual i telefònica, tingué un moment molt il·lustratiu d’aquesta estratègia: l’anunci de qui seria el candidat a vicepresident es va fer a través de missatges de mòbil i Internet a tots aquells que ho havien demanat al mateix temps que els mitjans de comunicació. Aquest anunci és un fet puntal en la carrera presidencial nord-americana, i compartir la notícia amb particulars és un qüestionament de l’hegemonia molt seriós. Artur Mas va dir que seguiria els passos comunicatius del nord-americà, així que sembla que ho acabaran utilitzant la resta de polítics occidentals.

2) Quan van ocórrer els atemptats a Bombay, la millor font d’informació que es va rebre va ser Twitter, un servei de missatgeria instantània des d’on els afectats van enviar petites cròniques dels horrors que es van viure. La seva importàcia va ser reconeguda per mitjans de la importància la CNN, The New York Times o The Guardian, que van concloure que havia arribat l’hora de Twitter. Forbes ho va resumir perfectament: “Els ususaris enviant notes amb comentaris sobre la crisi van transformar un servei de distribució de missatges en personals curts per una xarxa de coneguts en un servei d’informació mundial i en temps real basat en relats personals dels atacs.” Flickr, Youtube i Wikipedia van actuar com fonts periodístiques també. Si bé el gran problema és la credibilitat, aquesta tendència informativa, sobretot en moments caòtics, també serà una constant. (Informació extreta d'un article de Francis Pisani.)

3) No estar al corrent d’aquestes tendències pot fer perdre exclusives als mitjans, i hi ha un cas molt clar a casa nostra. Trina Milan, presidenta d’Stic, una interessant associació que promociona l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit català, va publicar a l’octubre una foto on es veia l’interior del cotxe oficial del president del Parlament català Ernest Benach, després polemitzat per diferents accessoris que es va afegir. Aquesta fotografia hagués estat sens dubte publicada d’haver estat trobada.

El camí a seguir és complex, però la fallida de Tribune és una bona mostra d’un camí a no seguir: es va voler convertir el Chicago Tribune en un diari sensacionalista, acabant de cop amb el prestigi aconseguit durant dècades. Així mateix, el nou president del Wall Street Journal, que va entrar quan el magnat de les comunicacions Rupert Murdoch va comprar el diari, va declarar l’any passat que s’havien acabat els reportatges d’investigació. Aquesta és una tendència autodestructiva, que estripa el principi de rigor periodístic i renuncia a il·luminar aquelles facetes més fosques de la realitat. Els imperis mediàtics i els grans mitjans necessiten solucions més creatives per no caure.

Una bona foto d'una bona exposició

L'exposició de World Press Photo que es pot veure en aquest moment al CCCB és una interessantíssima mostra no només de les millors fotos que s'han realitzat en l´últim any si no també d'aquells fets que han ocurregut durant l'any, molt d'ells desconeguts pel gran públic ja que no entren en els circuits mediàtics. La guanyadora fou un soldat ajagut i amb cara de deseperança en un moment de la guerra d'Afganistan, tot un símbol d'un conflicte tant problemàtic per les potències occidentals. Però de totes les imatges, premiades en alguna categoria, em va cridar l'atenció aquesta, de Carolyn Drake, que entrava dintre la categoria de Vida Quotidiana (Day Life). Les protagonistes no són pas les dues dones que es veuen a banda i banda, sinó la fulla esgrogeïda que porta la de l'esquerre, i la pregunta de perquè ho fa sorgeix a l'instant. El context pot aportar una solució: la fotografia va ser feta al sud-est d'Ucraïna, en una zona on després de la independència a principi dels 90 les mines, la gran i única font de riquesa, s'han anat tancant mentre la indústria ha seguit sent inexistent. Això ha generat una gran bossa de pobresa i atur. El lent caure d'una fulla pot simbolitzar perfectament totes aquestes societats que des de fa un temps va en caiguda lliure, i en general ens ha de fer recordar tots aquells llocs del món, més nombrosos dels que creiem, que en lenta caiguda han descendit fins a situacions insostenibles, trepitjats per una globalització que promet prosperitat als pobles. Aquesta capacitat de representar simbòlicament la realitat és el que fa gran a la fotografia i a tota aquella premsa que a través de la investigació ens mostra situacions tant desconegudes com interessants.