Els petits problemes de la nostra societat

Quan va aparèixer publicada al diari The Sun la historia d’Alfie Patten, el xicot de britànic que va concebre un fill amb només 13 anys, em vaig enrecordar d’una de les novel·les catalanes més importants del segle passat. Ara per desgràcia més a l’oblit del que es mereix per la seva extensa obra -i descontant la seva feina com a traductor, que fou essencial-, Manuel de Pedrolo (1919-1980) va publicar el 1974 Mecanoscrit del segon origen, ambientat en un futur post-apocalíptic en la línia del molt més recent La carretera, de Cormac McCarthy. A la novel·la de Pedrolo un nen de 9 anys i una noia de 14 es troben pràcticament com a únics supervivents d’un atac extraterrestre. Això els fa pensar en que algun dia hauran de concebre un fill per mantenir l’espècie humana, el que faran quatre anys més tard; en el moment previ al primer contacte sexual, el noi pregunta a la noia si considera que ja s’ha fet prou gran.

I és aquí on rau el quid de la qüestió. La maduresa no és només biològica, és també mental, i decidir si algú és prou gran per tenir aquest tipus d’experiències és extraordinàriament complicat. En el cas de Patten, a la seva extraordinària joventut se li suma un aspecte de nen de 8 anys, com diu encertadament l’article que va destapar el cas. Però on queda clar aquest tema és en unes imatges on una periodista li pregunta de quina manera el finançarà. La resposta de Patten és preguntar què vol dir finançar. Quan la periodista li repeteix la qüestió amb unes altres paraules, ell respon que no ho sap. Chantelle, la noia de 15 anys amb qui ha tingut el fill, es limita a riure, com si tot plegat no fos més que un joc. En aquestes condicions, és un acte de clara irresponsabilitat, que acabarà esdevenint un càrrega per les respectives famílies. En aquestes condicions són una bogeria les declaracions de plataformes anti-abortistes –lligades a esglésies cristianes- celebrant la notícia. El cas ha commocionat l’opinió pública anglesa perquè no és un cas aïllat sinó un problema generalitzat -el país té la segona taxa més alta del món d' embarassos de nois entre 15 i 17 anys-, i hauria de portar a la resta de països europeus a reflexionar sobre aquest tema.

A Espanya això ha tingut repercussions. Pocs dies després de destapar-se el cas, un diputat del PNB va proposar augmentar el límit legal per què un menor tingui relacions sexuals amb un adult, que actualment està en els 13 anys. Això ha tingut la resposta favorable de psicòlegs i sexòlegs, que apunten que en una època de canvis en tants sentits les relacions sexulas poden fins i tot esdevenir un problema, ja que s’ha detectat casos en que els menors s’atemoreixen. En l’apartat més social, també parlen d’una educació sexual molt deficient –si es fa, que no sempre és així-. A més de l’Administració pública, l’Esglesia també té part de culpa, doncs és present d’una manera o una altra en multitud d’escoles, i les seves postures sobre la sexualitat no són precisament les més progressistes. Caldrà veure com evoluciona el tema, però amb la situació de crisi econòmica i el rebombori creat per les aficions d’alguns ministres a la caça i la imputació a d’altres polítics per corrupció, la cosa molt probablement anirà per llarg.

Acabaré apuntant un parell de coses que enllacen aquesta entrada amb l’anterior. Al final del llibre citat, el Mecanoscrit, també és simbòlic. El noi, ja pare, mor degut a l’ensorrament d’una casa en mal estat; per Patten i per qualsevol que tingui un fill a la seva edat, les reponsabilitats que hi van associades són una llosa insuportable. La segona qüestió és el tractament periodístic. The Sun ja és de per si un ‘diari groc’, sensacionalista, però tot i així no té cap dret a haver portat la notícia cap a les vies d’un “safareig” tant insultant al haver tret a una sèrie de nois que reclamen la paternitat del nen, a mode de serial llatino-americà. Ja prous problemes tenen l’Alfie i la Chantelle, encara que potser encara no se n’hagin adonat, com perquè surtin friccions entre ells sobre possibles infidelitats de la noia. I tot això basant-se exclusivament en els testimonis d’uns adolescents. Més enllà del codi deontològic hauria d’haver un mínim d’humanitat.

Els "Pequods" de la premsa

A Moby Dick Herman Melville diu que “hi ha algunes empreses en les quals el mètode vertitable és el desordre ordenat”. Fa referència al baleneig, però s’ajusta a la perfecció al periodisme. Un mitjà de comunicació és la transformació d’una realitat immensa, confusa i variable en una de concreta, clara i estàtica en la mesura del possible. De la varietat d’interpretacions que hi ha se n’escull una. El problema és que aquest és un procés prou desconegut pel públic, que no n’espera altra cosa que poder entendre tot allò que passa al món. I encara més en una època –tant si val el nom que se li vulgui donar- orfe de grans veritats. Però no sempre és possible servir una versió de la realitat empaquetada.

En les cròniques de successos és especialment complicat, i, quan periòdicament es donen crims mediàtics -l’any passat la desaparició de la nena McCann a Portugal i més recentment la mort de la jove Marta del Castillo a Sevilla- els periodistes es troben en la necessitat d’especular sobre fets desconeguts o poc clars i donar per provat allò que no ho està per tal de crear aquest ordre en que es basen. Deixem el primer cas perquè ha estat àmpliament debatut i ja és enterrat com a fenòmen mediàtic i passem al succés ocorregut a Espanya. El fet que des d’un bon principi el que havia estat el seu xicot confessés no ens ha estalviat incògnites, com per exemple la manera com es va transportar el cos i quins van ser els col·laboradors i la seva funció en tot plegat. El que no ha evitat, per exemple que algun diari s’atrevís a fer una reconstrucció preliminar dels fets o que d’altres en parlessin com de fets demostrats. I molt més greu que això, un d’ells es va oblidar que un criminal no deixa de ser pressumpte fins que rep una condemna desfavorable, fins i tot havent confessat. El gran risc que corren els diaris –i els mitjans en general- és caure en el sensacionalisme, aprofitar un cas de gran impacte social per guanyar més diners ara que la crisi els ha tocat de ple i ha caigut la inversió publicitària. La temptació pot ser encara major per la premsa escrita, ja que viu un via crucis més pronunciat, i en el tractament que els diaris han donat al cas es detecten errors greus si volen mantenir un mínim de rigor periodístic.

Aquests mateixos diaris informaven la setmana passada que els editors espanyols demanaven ajuda governamental, en l’estela del que ha fet Sarkozy a França. Ho feien en nom de la democràcia, però només seran garants d’aquesta si s’ajusten a unes normes, si s’abstenen de complir papers que no els pertoquen. El de jutges, per exemple. És fa difícil a hores d’ara pensar que, de la mateixa manera que el Pequod, el vaixell protagonista de Moby Dick, la premsa en paper acabi desapareixent per sempre més. Però si actuen amb les ànsies irracionals del capità Ahab en busca i captura de la Balena Blanca perseguint l’ordre pressuposat, l’impacte mediàtic i les vendes que això comporta a qualsevol preu, llavors la cosa ja comença a ser inquietant.

Les ajudes a la premsa de Sarkozy

La hiperactiitat que ha distingit el president francès Nicolas Sarkozy en tot el seu mandat ha repercutit també en la premsa. El passat dia 23, Europa Press anunciava que París aplicarà un paquet de mesures (bàsicament diners: 600 milions d’euros) per tractar de salvar a un sector que “ja estava en crisi abans de la crisi”, en la línia keynesianista d’intervenció estatal en el sector privat que s’ha portat a terme des que l’economia anés de capacaiguda. És una solució probablement positiva per superar aquesta situació, però serà inútil enfront de la crisi de fons, l’anterior.

Més enllà del perill intervencionista per la llibertat d’expressió (Sarkozy va intentar espantar aquest fantasma dient que espera que “ningú ho vegi com un atemptat contra la seva independència”), suplir la manca d’inversió publicitària per aquesta via pot tant sols esdevenir un calmant i no una cura. Per descomptat que se’ls demanarà reformes, i profundes a més, que facin superar l’agonia, però al igual que l’econòmica, la crisi de la premsa és una qüestió internacional. I no està clar que s’hagi trobat una solució a nivell internacional que sigui factible de ser aplicable per salvar el sector.

“Una premsa lliure, plurali independent és un dels béns més útils per la democràcia i no seré jo qui assisteixi impotent a la desparició d’un grup de premsa perquè un crisi cojuntural vingui a afegir-se a una crisi estructural a la que s’afegeix una revolució tecnològica” ha dit el mandatari. La primera frase és indiscutible, però cal lluitar per mantenir aquesta visió, ja que els altres mitjans també poden reclamar –i amb raó- aquest paper. En segon lloc, em sembla que parlar de “desaparició” és massa arriscat. El que probablement passarà és el que va vaticinar un veterà periodista: que hi haurà una reconversió del diari en un producte elitista, el que desapareixerà serà el model de masses. Si s’intenta mantenir, és llavors quan es fracassarà, i ho farà pel costat de la revolució tecnològica, si s’aposta per una immediatesa –que sí que es podrà disputar en el camp digital del propi diari, esdevenint més una solució que un problema en el fons-. Quan va aparèixer la fotografia alguns parlaven de la desaparició de la pintura, però va ser una manera que la segona abandonés la funció de representació de la realitat que ja tenia la primera. Entre el diari en paper i el digital pot passar alguna cosa similar. Els diaris s’han de veure com productes, i el màrqueting ens diu que la marca cal diferenciar-se per sobreviure. En aquest cas, no només dels altres diaris, també dels altres mitjans. La reflexió i la investigació seran segurament aquests elements diferencials.

No té perquè ser dolenta la mesura, i de fet la incentivació de la lectura en adolescents –que aquí a Catalunya també s’ha fet- és una mesura molt encertada. Però cal tenir clar en què invertir, com planificar i gestionar els recursos, no caure en el problema del ludòpata, que com més diners s’hi juga més en perd. La premsa francesa ha rebut un regal enverinat: la càrrega inherent de responsabilitat que porten els diners pot fer que aquests siguin una salvació però també un ruina.

Fontcuberta o el qüestionament de la realitat

Al Palau de la Virreina hi ha exposada l’obra d’un magistral fotògraf català com és Joan Fontcuberta fins a principis de febrer. No estem parlant d’un fotògraf normal i corrent. Fontcuberta realitza fotomuntatges molt interessants -un d’ells és el molt conegut projecte Sputnik, segons el qual un astronauta va desaparèixer l’any 68 en una mssió espacial i va ser borrat del mapa per les molt opaques autoritats soviètiques-.

Aquest treball “metadocumental”, la “deconstrucció crítica dels documents”, segons les seves pròpies paraules, no pretén enganyar-nos sinó tot el contrari, prevenir-nos de l’engany, al qual som molt vulnerables en un món mediàtic que ens proposa la immediatesa com gran valor a través de la imatge, estàtica o fixe, però que no ens pot assegurar la veracitat. Casos com els d’Stephen Glass, Janet Cook o Jayson Blair, periodistes que van publicar grans mentides –la segona de fet guanyà el premi Pulitzer pel reportatge fictici- contribueixen a augmentar el dubte: és real allò que ens presenten? Hi ha una mentida en un programa espanyol que guarda relació directa amb Fontcuberta. Cuarto Milenio, presentat a Cuatro per Iker Jiménez, va parlar el 2006 de la història del cosmonauta com si fos realitat, desprestigiant definitivament el programa de misteri. Però això no importarà a aquells que veuen conspiracions i coses extranyes arreu. Si ho sabia és un mentider, i si no ho sabia no sap utilitzar les fonts amb un mínim de rigor, i és difícil saber què és pitjor. Com va indicar Fontcuberta, l’episodi de Cuarto Milenio és una bona ocasió per reflexionar sobre el codi deontològic del periodisme.

En realitat no estracta només del periodisme: el cinema ha jugat també a la confusió entre què és real i que no amb falsos documentals com Zelig (W. Allen, 1983) o dient que es basava en un cas real un episodi de ficció, com REC (J. Balagueró i P. Plaza, 2007); per la seva banda, la publicitat ha creat històries i personatges falsos per vendre una producte (quants cops ha sortit algú en un anunci dient que vé que li anava usar alguna cosa?). No es pot ser crèdul, cal tenir una actitud crítica, , però tampoc ens ha de fer passar a l’altre extrem i creure’ns que vivim en una espècie de Matrix. Això pot semblar absurd, però s’han detectat diversos casos al món de gent amb problemes mentals que es creia que vivia en un paltó de televisió, com a El show de Truman.

En un temps de realitats virtuals diverses, Fontcuberta ens demana que pensem abans de creure. Ell ens demostra que la manipulació és senzilla, i ningú ens descobrirà el truc que s’hi amaga. És discutible voler alliçonar utilitzant el mateix mètode, combatre el foc a amb foc, però potser donem massa valor a la forma i massa poc al fons (la comunicació tampoc pot eludir la seva responsabilitat aquí), així que oblidem com ens fa arribar el missatge Fontcuberta i fem-li cas. Perquè podem i hem de dubtar de la realitat, - però mai de la seva existència-.

El fantasma que hi ha rere el miracle

Ara que estem en plena ressaca de la presa de posessió de l’Obama amb tot l’espectacle que acompanya aquest esdeveniment (i que aquest any ha estat encara més carregat de simbolismes per raons que tothom coneix) , ara que per molts l’esperança -en un món que realment en va necesitat- s’ha materialitzat definitivament i ha començat a governar, ara que noms com Michelle o Biden ens resulten tant coneguts com els polítics de casa nostra –o potser més i tot-, potser cal fer-li un lloc mediàtic al fantasma que ha planejat durant les eleccions. ‘Ghost’, fantasma, és el nom que normalment se li dóna a l’escriptor de discursos presidencials, el que aquí se sol dir popularment com a negre. Algú que redacta un escrit que llegirà un altre. I si aquest altre és ni més ni menys que el president dels Estats Units, potser també cal que que en parlem, d’aquest fantasma.

Es diu Jon Favreau, Favs pels amics. I només té 26 anys. No és estrany per tant que la gent no se’l cregui quan diu la seva professió. Tampoc el propi Obama se’l va prendre massa seriosament l’any 2004. Quan el llavors senador d’Illinois anava a parlar en la Convenció Demòcrata que havia escollit John Kerry com a candidat, un jove de 23 anys acabat de graduar per Harvard se li va apropar i li va aconsellar sobre el seu discurs. Com ha reconegut una persona del seu entorn, Obama ja en aquell moment considerava que tenia capacitats presidencials, i no el va tenir gens en compte. Però un any després, Favreau, sense feina, es va presentar davant l’ara president. Li va agradar la seva definició del que ha de ser un dsicurs presidencial: “És com dir-li a la persona que ha patit:’T’escolto. Fins i tot encara que estiguis decepcionat i cínic respecte a la política del passat,, perquè tens bones raons per sentir-te així. Podem anar en la direcció correcte’”. Això mateix ha fet -i dit- Obama, escoltar a la gent i desafiar als cínics, oferiri una via per anar pel camí correcte, després de vuit anys d’errors. Els seus discursos, aquella veu que havia de “ressonar de costa a costa”, està al matix nivell que la d’una altre gran “fantasma”, Theodore Sorensen, que va fer que John Kennedy demanés als americans que deixéssin de pensar en què podia fer el país per ells i el que calia pensar era què podien fer ells pel seu país. Aquest mateix compromís ha quedat reflexat en el discurs d’acceptació d’Obama, quan afirmava que l’esforç i la imaginació d’un poble pot treure al país de la de qualsevol situació.

No ha estat fàcil el camí per cap dels dos, s’han trobat molts cínics pel camí, que no creien en els discursos, alguns que el titllaven de tou, d’inconcret un cop guanyada les eleccions, i fins i tot abans, fins el punt que Hillary Clinton, la rival a les primàries, afirmava que es pot parlar en vers però s’ha de governar en prosa. Enacara no sabem com governarà Obama, però sí sabem que les seves “poesies” han calat fons en mig planeta, i que ara que ja conexem de sobres al rapsoda, és hora de conèixer l'escriptor, el fantasma que s'amaga a l'ombra gegantina del polític més poderós del món. Més informació al New York Times i a EL PAÍS.

Camus i Lippman tornen a les llibreries

Recentment han aparegut dos llibres que parlen de dos dels més importants periodistes que hi ha hagut mai. Ronald Steel, professor d’una Universitat californiana, s’aproxima de nou (doncs ja havia escrit el pròleg d’un dels seus llibres més coneguts, La opinión pública) a la figura del també nord-americà Walter Lippmann. A més dels diferents llibres que va publicar, 12 en total, de reflexió sobre la seva professió, es va fer cèlebre per la seva columna Today & Tomorrow, des d’on i durant gran part del segle XX es va convertir en el que s’anomena un creador d’opinió. Gran estudiós de la comunicació de masses i d’un món que estava esdevenint mediàtic, va tenir el privilegi de tenir tracte directe amb alguns dels personatgs més i nfluents de la seva època, incluint els diferents presidents que es succeïen, si bé no es va saber distanciar-se tant com ell recomanava per evitar la corrupció que de vegades afecta al periodista quan aquest tasta el poder. Dos premis Pulitzer certifiquen la seva vàlua. Tot això ha quedat recollit a El periodista y el poder, una biografia de Walter Lippmann (Cuadernos Langre).

L’altre llibre fa referència a un que és més conegut com escriptor. El francès Albert Camus, premi Nobel de Literatura el 1957, també va desenvolupar una important carrera com a periodista amb que el fundador de la revista Le Nouvel Observateur Jean Daniel s’ha basat per escriure Camus a contracorriente (Galaxia Gutenberg). En el llibre es recullen els principis que segons Camus havia de tenir l’ofici: “reconèixer el totalitarisme i denunciar-lo, no mentir i saber confessar el que s’ignora, negar-se a dominar, negar-se sempre i evitant qualsevol pretext a tota classe de despotisme, fins i tot provisional”. Es pot veure clrament que no han perdut vigència, potser fins i tot sigui més importants que mai. Durant l’entrevista que manté Daniel amb El País el diumenge 18 de gener –molt recomanable també- es recull una anècdota que potser defineixi prou bé a Camus: en plena ocupació nazi de París, en una reunió amb companys del mateix diari en un bar exclamà: “Val la pena lluitar per una professió com aquesta!”. Tant Lippmann com Camus –i Daniel, per descomptat- van mantenir una un gran esperit de lluita en benefici del periodisme, i ara dos llibres tenen l’encert de reconèixer el seu sacrifici.

L'humor contra l'horror de l'oblit

Corre per Barcelona un grup argentí de periodistes anomenat “Compañeros de Cabezas”, en homenatge a José Luis Cabezas, fotògraf d'aquell país sud-americà que fou assassinat el gener de 1997 quan investigava un assumpte de drogues. Tenia 36 anys. Van ser processades nou persones. Tres són ex policies, i van ser condemnats a cadena perpètua però després d'un procés judicial posterior, i aprofitant-se de les debilitats del sistema argentí, estan actualment en llibertat. Se sospita que podria haver estat un assassinat polític, ja que es va sospitar d'un empresari (que posteriorment es va suicidar) molt amic de Menem, el president en aquell moment. Aquest crim contra la llibertat d'expressió va tenir una extraordinària ressonància a tot el país, tant que es va fer cèlebre la frase "No olviden a Cabezas".

Amb l'objectiu de lluitar contra l'oblit d'aquest terrible succés, aquests periodistes, que no treballen per cap mitjà, tenen una iniciativa prou original i tant provocativa com divertida, que la posen en pràctica recorrent diferents punts d'Europa venent objectes de forma directa, és a dir, dirigint-se particularment a la gent que creuen que pot estar interessada. Jo en concret hi vaig entrar en contacte en un bar de la Rambla del Raval la nit del dijous 19. Allò divertit de la proposta són els objectes que venen: paper higiènic amb la cara del Bush (foto de baix), que pot fer pensar en la proposta de El Jueves (que augmentava l'acidesa de la broma fent-lo sortir amb la llengua fora), i, tenint en compte que el president americà marxarà ben aviat pel bé de tots , es canviarà pel Rei, ja que aquest sí que és permanent i bé que necessita un tron; compreses amb la cara de Carrero Blanco, amb l'argument que si els feixistes els agrada la sang així en tenen de sobres, a part que l'ex cap d'Estat franquista va "volar" (va saltar pels aires en un atemptat d'ETA), i les compreses tenen ales; i finalment condons amb la cara del Papa, argumentant que ells no en necessiten (i de pas, que critiquen que tinguin una doctrina contrària al seu ús). La proposta pot semblar a alguns estúpida, però cal fer notar que estant reivindicant una mort que es va produir sota un règim democràtic, de manera que no podem veure aquesta classe de successsos com exclusius de països autoritaris llunyans. En qualsevol cas és un exercici de memòria imprescindible, i no podem fer veure que nosaltres anem sobrats en aquest aspecte. El noi que venia aquests productes comentava que havia d'explicar a molts adolescents qui era Carrero Blanco, del que mai n'havien senti a parlar, el que ens hauria de fer reflexionar. El gran problema de l'era de la informació, quan hi ha un quantitat descomunal d'informació accessible des de qualsevol part del món, és que aquesta esdevé de consum ràpid, deixa d'interessar al dia següent d'haver succeït o quan s'han acabat les conseqüències que se'n deriven, el que crea oblits horrorosos, (més encara quan es tracten d'assassinats, com és el cas). És en aquest context que tenen sentit les propostes de grups com "Compañeros de Cabezas", convençuts, com la societat argentina en el seu moment, que s'han de recordar aquelles morts que posen en qüestió el legítim dret de la professió a informar.

No deixa de ser curiós que la lluita és també contra la pròpia professió, el periodisme, en la mesura que és la responsable d'aquest ús de consum ràpid tant poc reflexiva. A més del present article, voldria fer el meu particular homenatge a José Luis Cabezas donant referències de pàgines web on es pot trobar informació sobre aquest periodista: blocdelperiodista, revista-noticias, opinar i clarín.