Ignoro l'abast que té en el món periodístic la discussió sobre l'objectivitat i la subjectivitat i en quin punt es troba, però del que estic segur és que depèn de quin sigui el resultat les conseqüències poden ser molt negatives. Sobretot si s'imposa un dels extrems.
Un dels factors amb que els postmodernistes defineixen l'època actual és l'antifundamentalisme, és a dir, l'oposició a tot tipus de dogma. Però el cert és que hi ha hagut una substitució d'unes veritats per unes altres: a menys secularització més avança l'ocultisme. I malgrat tot, les ideologies i sobretot les religions tenen un pes encara considerable, el que em fa posar en questió aquest principi postmodern. En el terreny periodístic, el gran "culte" ha estat a la veritat, però la idea (evident per altra banda) de que no existeix cap article que sigui objectiu ha portat a alguns a profitar-se'n i negar aquesta existència per manipular la realitat. Per fer-ho planer, si la realitat és només allò que veiem, els únics a qui hem de ser fidels som nosaltres mateixos. Dir que existeix la realitat objectiva hem sembla tant innecesari que m'estalviaré de comentar-ho i aprofitaré per recomanar un llibre que em sembla interessant: Sobre la verdad, de Harry Frankfurt. Tots els fets han succeït d'una manera i no de cap altre, i la subjectivitat inherent a tot periodista (i persona per extensió) no pot cometre-hi traïció. Això també va pels gèneres d'opinió, en la mesura en que parteixen d'uns fets.
L'objectivitat és llavors pel periodisme aquella meta a assolir si bé en sigui conscient que mai ho farà. Serà el tiquet que permeti accedir a la rigurositat, el que, em sembla, és un criteri que ningú posa en dubte. La confirmació de l'existència de la veritat no ens pot portar a l'error de confondre aquesta amb la notícia. Segons el periodista Walter Lippmann, "les notícies tenen la missió d'assenyalar successos, mentre que les veritats tenen la missió de descobrir fets ocults". Paradoxalment, es dóna la situació que els que més fets ocults descobreixen són els que no creuen en la veritat. En els darrers anys, a Espanya una ràdio i dos diaris han inventat una conspiració per deslegitimar un govern, el socialista, democràticament escollit amb el pretext que havien col·laborat a perpetrar l'atemptat de l'onze de març. El Papa Benet XVI ha tingut com a constant el combat del relativisme moral. No veig perquè, amb el codi deontològic a la mà, nosaltres no puguem combatre el relativisme informatiu.
Però seria injust no avisar dels perills que comporta la posició contrària, és a dir, la defensa a ultrança de l'objectivitat periodística. La subjectivitat, com he dit abans, em sembla una evidència. El problema d'aquesta tesi és que es categoritza la veritat i s'imposa una sola visió com a bona (en general, la pròpia). Hi ha anàlisis de la realitat erronis, es clar, però tampoc és de rebut rebutjar per principi l'opinió del contrari, en una visió perillosament autoritària. Quan es va publicar El manifest per la llengua comuna diferents articulistes d'una banda i de l'altre van caure en aquest error, ja que van desqualificar els plantejaments oposats perquè sí, sense aportar arguments sòlids que ho rebatessin. La frase de Lippmann està treta d'un llibre anomenat La opinió pública. En el mateix capítol es diu que quan un tema és impossible de verificar, el periodista per norma s'expressa a través d'interessos, estereotips i codis personals. I això és positiu en la mesura en que al periodista li permet trobar un estil propi, genuí, que l'identifiqui. A més a més, en el text es cita una frase preciosa, referida als periodistes, del poeta Peter Shelley: "són cúpules construides amb cristalls de molt colors que taquen el blanc resplandor de l'eternitat".
En conclusió, la veritat existeix en la mesura que tot parteix d'uns fets irrefutables (funció serà per tant del periodista verificar-los), i seran alhora el patró a respectar sense excepció, però alhora hem de ser conscients que l'opinió d'una manera o altra apareixerà. Serà en aquesta presa de consciència i sota la premissa anterior que el periodista demostrarà la seva vàlua gestionant la informació per apropar-se a l'objectivitat en la mesura que li sigui possible sense perdre la pròpia essència. Aquesta fórmula no resol els problemes, potser fins i tot en crea de nous, i ni molt menys vol esdevenir irrefutable, però pretén ser un paradigma de funcionament que serveixi perquè les coses rutllin com cal. I crec que en el moment actual que viu, el periodisme en necessita, de paradigmes, que el facin sortir de determinades discussions i li permetin afrontar el seu futur amb major claredat.
Un dels factors amb que els postmodernistes defineixen l'època actual és l'antifundamentalisme, és a dir, l'oposició a tot tipus de dogma. Però el cert és que hi ha hagut una substitució d'unes veritats per unes altres: a menys secularització més avança l'ocultisme. I malgrat tot, les ideologies i sobretot les religions tenen un pes encara considerable, el que em fa posar en questió aquest principi postmodern. En el terreny periodístic, el gran "culte" ha estat a la veritat, però la idea (evident per altra banda) de que no existeix cap article que sigui objectiu ha portat a alguns a profitar-se'n i negar aquesta existència per manipular la realitat. Per fer-ho planer, si la realitat és només allò que veiem, els únics a qui hem de ser fidels som nosaltres mateixos. Dir que existeix la realitat objectiva hem sembla tant innecesari que m'estalviaré de comentar-ho i aprofitaré per recomanar un llibre que em sembla interessant: Sobre la verdad, de Harry Frankfurt. Tots els fets han succeït d'una manera i no de cap altre, i la subjectivitat inherent a tot periodista (i persona per extensió) no pot cometre-hi traïció. Això també va pels gèneres d'opinió, en la mesura en que parteixen d'uns fets.
L'objectivitat és llavors pel periodisme aquella meta a assolir si bé en sigui conscient que mai ho farà. Serà el tiquet que permeti accedir a la rigurositat, el que, em sembla, és un criteri que ningú posa en dubte. La confirmació de l'existència de la veritat no ens pot portar a l'error de confondre aquesta amb la notícia. Segons el periodista Walter Lippmann, "les notícies tenen la missió d'assenyalar successos, mentre que les veritats tenen la missió de descobrir fets ocults". Paradoxalment, es dóna la situació que els que més fets ocults descobreixen són els que no creuen en la veritat. En els darrers anys, a Espanya una ràdio i dos diaris han inventat una conspiració per deslegitimar un govern, el socialista, democràticament escollit amb el pretext que havien col·laborat a perpetrar l'atemptat de l'onze de març. El Papa Benet XVI ha tingut com a constant el combat del relativisme moral. No veig perquè, amb el codi deontològic a la mà, nosaltres no puguem combatre el relativisme informatiu.
Però seria injust no avisar dels perills que comporta la posició contrària, és a dir, la defensa a ultrança de l'objectivitat periodística. La subjectivitat, com he dit abans, em sembla una evidència. El problema d'aquesta tesi és que es categoritza la veritat i s'imposa una sola visió com a bona (en general, la pròpia). Hi ha anàlisis de la realitat erronis, es clar, però tampoc és de rebut rebutjar per principi l'opinió del contrari, en una visió perillosament autoritària. Quan es va publicar El manifest per la llengua comuna diferents articulistes d'una banda i de l'altre van caure en aquest error, ja que van desqualificar els plantejaments oposats perquè sí, sense aportar arguments sòlids que ho rebatessin. La frase de Lippmann està treta d'un llibre anomenat La opinió pública. En el mateix capítol es diu que quan un tema és impossible de verificar, el periodista per norma s'expressa a través d'interessos, estereotips i codis personals. I això és positiu en la mesura en que al periodista li permet trobar un estil propi, genuí, que l'identifiqui. A més a més, en el text es cita una frase preciosa, referida als periodistes, del poeta Peter Shelley: "són cúpules construides amb cristalls de molt colors que taquen el blanc resplandor de l'eternitat".
En conclusió, la veritat existeix en la mesura que tot parteix d'uns fets irrefutables (funció serà per tant del periodista verificar-los), i seran alhora el patró a respectar sense excepció, però alhora hem de ser conscients que l'opinió d'una manera o altra apareixerà. Serà en aquesta presa de consciència i sota la premissa anterior que el periodista demostrarà la seva vàlua gestionant la informació per apropar-se a l'objectivitat en la mesura que li sigui possible sense perdre la pròpia essència. Aquesta fórmula no resol els problemes, potser fins i tot en crea de nous, i ni molt menys vol esdevenir irrefutable, però pretén ser un paradigma de funcionament que serveixi perquè les coses rutllin com cal. I crec que en el moment actual que viu, el periodisme en necessita, de paradigmes, que el facin sortir de determinades discussions i li permetin afrontar el seu futur amb major claredat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada