En un article a ‘La Vanguardia’ el passat 13 d’octubre, Màrius Carol comentava que ara que estem vivint temps de crisi es fa molt recurrent de citar a l’escriptor Bernard Shaw, doncs ell va viure el declivi de l’Imperi Britànic. Una de les més conegudes, i a la que també es fa referència en l’article, és una sentència sobre el periodisme contemporani: “consisteix en informar de que lord Jones ha mort a gent que no sabia que estava viu.”
La frase del cèlebre irlandès usa la seva reconeguda ironia per qüestionar-se l’elitisme periodístic i la possible desconnexió amb la majoria de la població: potser haguem de fer una extensa explicació sobre qui era lord Jones; o potser no; o, directament, si tenim la convicció que hi ha un gran desconeixement d’aquest home, eliminar la notícia del flux mediàtic. Perquè, ben mirat, a qui va dirigit el periodisme? L’intel·lectualisme és bàsic per donar prestigi al mitjà de comunicació, però serà la gran massa de la població la que decidirà quan ha durar, doncs per molta publicitat que hi hagi es necessita un mínim de receptors. Aquest difícil equilibri és el que ha de mantenir el periodisme, i no és fàcil. Especialment en l’escrit. ‘La Vanguardia’ va canviar el seu format el 2006 i ‘EL PAÍS’ un any després. En ambdós casos, les fotografies s’ampliaven molt, també els espais en blanc. La lletra, lligada les classes culturalment més elevades, en va ser la gran perjudicada. La “victòria” de la imatge va ser tal que fins i tot als articles anaven precedits de la imatge del redactor (cal precisar que en el cas de ‘El PAÍS’ això només es dóna en els articles amb càrrega d'opinió, i no amb tots). Aquesta predomini, a més, és un símptoma dels temps, de la posmodernitat que estem vivint, caracteritzada per una sobreabundància d’imatges fruit de la hiperfragmentació que ha generat Internet i els nous productes audiovisuals. La prova definitiva de la direcció d’aquests dos diaris (i, a grans trets, del periodisme) és el nom de les dues noves seccions aparegudes: ‘Vida & artes’ en el cas del diari del grup PRISA, ‘Tendencias’ en el cas del diari del grup Godó. S’està vivint una confusuió que també és molt pròpia de l’època. En aquest punt ens hauríem de preguntar si aquesta direcció és la correcta. Jo no n’estic del tot segur. Però és possible que sigui l’única que faci sobreviure els diaris en paper. I, fins i tot així, un conegut analista ja li ha posat data de defunció: 2043.
El periodisme com a tal no desapareixerà, perquè tothom vol estar informat. La desinformació ens exposa a la manipulació, i això es fa evident en les dictadures. Però és evident que evolucionarà. El problema és que no sabem cap a on. I aquí rau la gran ironia: el periodisme sap tot el que passa, excepte el que li afecta ell mateix com a professió. Al final tot depèn d’aquest desconegut anomenat lord Jones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada