Ha arribat l’hora del candidat virtual? (1)

La batalla de la imatge en les esferes polítiques no és nova. Tampoc als Estats Units, on se centra aquest article i la seva continuació. Fa més de cent anys que no hi ha un president amb barba o bigoti, ja que és sabut que els americans hi desconfien (al contrari, curiosament, que molts dels seus enemics en aquest llarg període, com Hitler, Stalin, Castro o, més recentment, Bin Laden). Però aquest concepte ha cobrat major importància amb l’aparició de la televisió, quan milions d’americans, al presenciar els dos candidats a president cara a cara, s’han fet aquella pregunta tant pròpia d'aquell país: a qui li compraria un cotxe de segona mà? El precedent més clar el tenim aquell dia de finals de setembre de 1960 quan Nixon i Kennedy es van veure les cares davant d’una càmera per primer cop. Però d’això ja fa quasi mig segle, i la comunicació ha fet un salt qualitatiu impressionant amb l’aparició de la xarxa. Tant les campanyes d’Obama com de McCain no han restat impassibles, i amb una sola dada n'hi ha prou: s’ha penjat un vídeo de caràcter electoral cada 12 hores. Però, realment n’hi ha prou amb deixar que navegui per la xarxa una peça audiovisual originàriament pensada per la televisió? O aquest nou canal comunicatiu demana una adaptació, de la mateixa manera que ho va demanar la petita pantalla?

Abans, però, vull fer dues petites constatacions sobre Internet. Antonio Núñez va publicar un interessant article a EL PAÍS el 17 d’octubre on comentava que la xarxa havia trencat l’“oligopolístic mercat de la comunicació”. Això, a efectes pràctics, significa fragmentació i per tant major dificultat pels estrategues polítics al haver una creixent diversificació del mercat. La segona constatació és sobre l’efecte de la xarxa sobre la ciutadania: segons l’autor citat, “acabem per viure encara més aïllats de la realitat que abans de l’aparició de les noves tecnologies”. Jo, però, m’inclino més per l’opinió de Tim O’Reilly (en una entrevista al mateix diari el 23 d’octubre), el creador del terme Web 2.0, on afirma que la xarxa social és “una tendència molt potent” ja que “tots volem estar connectats”. L’èxit del Facebook, MySpace o Twiter sembla donar-li la raó. Per tant, aquest comentari i el següent es farà des de la idea que Internet és un element aglutinatiu i no aïllant.

Tota campanya que es faci al canal virtual haurà de compartir l’objectiu general de contribuir al que l’escriptor Christian Salmon va anomenar “la gran mentida”, és a dir, la construcció d’un relat de gran buidor conceptual però de profunda interpel·lació emocional que crei una ficció irresisible. Encara que pugui sorprendre, aquest relat és tant primitiu que remet a les fogueres dels primers pobladors, com assegura Núñez, tant sols que cadascú te la llibertat de fer el seu propi foc. Aquesta gran mentida, degut a la seva gran fragilitat, demana una planificació i sincronització perfectes. A la Convenció Demòcrata celebrada a Denver, cada pla de càmera havia estat prèviament preparat, així com cada paraula i cada pausa. De fet, els periodistes rebien els discursos que s’anaven a fer deu minuts abans, com assegurava el periodista Josep Cuní en una conferència, i quasi no diferien gens. El poder de la imatge televisiva és tal que la peça individual esdevé un producte tancat i envasat; el directe, a més, dóna una credibilitat essencial. Però tot això és paper mullat a la xarxa. Ja no serveixen els paràmetres televisius, ja que aquest sí que és un mitjà que entotsola i anestesia, que no afavoreix el diàleg interpersonal a la comunitat com sí que ho fa la navegació a la xarxa. No se m’acut millor manera de resumir l'efecte televisiu que reproduir les paraules amb que Pablo Motos obria el seu programa ‘El Hormiguero’ (Cuatro) el 29 d’octubre: “Relaxin-se a casa seva, que comença el bo”.

El candidat de futur -i, en certa mesura, del present- no pot limitar-se a deixar navegar el contingut televisiu, sinó que necessita adaptar-se. El que cal saber ara és com.

Sobre la mort de lord Jones

En un article a ‘La Vanguardia’ el passat 13 d’octubre, Màrius Carol comentava que ara que estem vivint temps de crisi es fa molt recurrent de citar a l’escriptor Bernard Shaw, doncs ell va viure el declivi de l’Imperi Britànic. Una de les més conegudes, i a la que també es fa referència en l’article, és una sentència sobre el periodisme contemporani: “consisteix en informar de que lord Jones ha mort a gent que no sabia que estava viu.”

La frase del cèlebre irlandès usa la seva reconeguda ironia per qüestionar-se l’elitisme periodístic i la possible desconnexió amb la majoria de la població: potser haguem de fer una extensa explicació sobre qui era lord Jones; o potser no; o, directament, si tenim la convicció que hi ha un gran desconeixement d’aquest home, eliminar la notícia del flux mediàtic. Perquè, ben mirat, a qui va dirigit el periodisme? L’intel·lectualisme és bàsic per donar prestigi al mitjà de comunicació, però serà la gran massa de la població la que decidirà quan ha durar, doncs per molta publicitat que hi hagi es necessita un mínim de receptors. Aquest difícil equilibri és el que ha de mantenir el periodisme, i no és fàcil. Especialment en l’escrit. ‘La Vanguardia’ va canviar el seu format el 2006 i ‘EL PAÍS’ un any després. En ambdós casos, les fotografies s’ampliaven molt, també els espais en blanc. La lletra, lligada les classes culturalment més elevades, en va ser la gran perjudicada. La “victòria” de la imatge va ser tal que fins i tot als articles anaven precedits de la imatge del redactor (cal precisar que en el cas de ‘El PAÍS’ això només es dóna en els articles amb càrrega d'opinió, i no amb tots). Aquesta predomini, a més, és un símptoma dels temps, de la posmodernitat que estem vivint, caracteritzada per una sobreabundància d’imatges fruit de la hiperfragmentació que ha generat Internet i els nous productes audiovisuals. La prova definitiva de la direcció d’aquests dos diaris (i, a grans trets, del periodisme) és el nom de les dues noves seccions aparegudes: ‘Vida & artes’ en el cas del diari del grup PRISA, ‘Tendencias’ en el cas del diari del grup Godó. S’està vivint una confusuió que també és molt pròpia de l’època. En aquest punt ens hauríem de preguntar si aquesta direcció és la correcta. Jo no n’estic del tot segur. Però és possible que sigui l’única que faci sobreviure els diaris en paper. I, fins i tot així, un conegut analista ja li ha posat data de defunció: 2043.

El periodisme com a tal no desapareixerà, perquè tothom vol estar informat. La desinformació ens exposa a la manipulació, i això es fa evident en les dictadures. Però és evident que evolucionarà. El problema és que no sabem cap a on. I aquí rau la gran ironia: el periodisme sap tot el que passa, excepte el que li afecta ell mateix com a professió. Al final tot depèn d’aquest desconegut anomenat lord Jones.

Les falsetats com a sistema publicitari

El 2007 ens va deixar un fet molt interessant: la campanya publicitària de 'The Dark Knight', el darrer film sobre el superheroi Batman, dirigida per Christopher Nolan. Tot pegat va començar amb l'anunci de que un fiscal del districte anomenat Harvey Dent es presentava. Però Harvey Dent és en realitat un destacat personatge tant del còmic com de la pel·lícula, i això va servir per crear un enginyós jocs de pistes emprant el màrqueting viral. Com que tot plegat està àmpliament comentat a Internet i no és l'objectiu central de la present entrada, crec que n'hi ha prou amb deixar un enllaç.

No fa gaire es va donar a Catalunya un altre cas similar: a finals d'agost apareixia un nou partit en l'escena catalana anomenat 'Entesa per Catalunya', "nacionalista, català i progressista" en paraules dels fundadors, els actors Àlex Casanovas i Santi Ibáñez. Van crear una pàgina web on fins i tot apareix un manifest i un acte de presentació amb tot de premsa convidada. Però tot plegat era una farsa: la realitat és que era una estratègia per promocionar una obra teatral amb contingut polític, que es va representar a mitjans de setembre a la Fira de Tàrrega. No tothom va entendre la jugada, i mitjans de la importància de l'Avui i el Periódico es van pensar que havia nascut un nou partit. La primera reacció és somriure per aquesta jugada, que sens dubte destil·la enginy (cal destacar que és obra de la companyia teatral Zitzània). Però la segona reflexió ja és més seriosa: si acceptem, com és prou evident, que l'aparició d'Internet ha democratitzat la informació però alhora ha convertit en molt porosa la frontera entre veritat i mentida (bàsica en l'exercicici del periodisme), és acceptable que es s'inventin notícies amb el sol objectiu de vendre un producte (en els casos citats, cultural)? En sintonia amb els temps que vivim, el periodisme està visquent un moment de certa confusió. En una entrevista amb el defensor del lector del diari El País, Miguel Larraya, aquest em va comentar que la xarxa està destruint les jerarquies que havien establert els mitjans de comunicació abans existents, basades, fonamentalment, en el prestigi. Ens arrisquem a no saber del cert què creuere i què no. Perquè, pensem per un moment, que molts productes apostessin pel mètode anterior. I que cada una d'aquestes notícies falses seria replicada mil vegades per un mitjà tant horitzontal com Internet, on les jerarquies són més laxes. Llavors esdevindria, crec jo, el caos informatiu total.

Al final com és evident, tot depèn de la capacitat dels receptors per saber discernir. Per molta auterregulació que existeixi, no podem confiar massa en la ètica publicitària. El que no ha de deixar de questinar-nos fins on tenen dret a arribar. Però en última instància, la pregunta és: està la societat preparada per enfronta-se a l'actualitat amb mirada crítica, amb ferma voluntat de voler separar la realitat del simulacre?

Sobre el pont que uneix dues ribes

Al igual que l’Emperadriu Infantil de ‘La història inacabable’, qui veu com desapareix el seu món des del més alt d’una torre d’ivori, als últims deu anys força escriptors han pretès mirar-se la realitat des d’un lloc tant distant que l’han perdut de vista. Aquest fet no és nou, però s’ha intensificat amb dos fenòmens literaris anglosaxons, ‘Harry Potter’ i el ‘Codi da Vinci’, de manera que ha hagut un excés de varetes màgiques i obscures conspiracions sense base històrica. Fins i tot l’efecte positiu de fomentar la lectura, sobretot entre els més joves amb l’obra de Rowling, ha acabat sent passatger.

Per això cal destacar aquelles obres més periodístiques, és a dir, més lligades a l’actualitat, que estan apareixent recentment: ‘Azburah’, de l’argentina Cielo Latini, és un diari íntim sobre la seva experiència personal amb l’anorèxia, així com diversos aspectes que envolten aquest trastorn; ‘Un dia perfecte’, de Melania Mazzuca, on es fa un magnífic reflex de la societat italiana i el seu desencantament actual en clau de ficció; i la reedició Operación Masacre’, de Rodolfo Walsh, una esgarrifosa visió del cop d’estat argentí del 1956 i les posteriors barbaritats que va cometre el nou règim. Aquest tema pot quedar molt llunyà, però no ho és tant si pensem en països com Xina i Birmània; en tots tres casos s’empren tàctiques que molts pensàvem que només existien al ‘1984’ de George Orwell. I és que la literatura i el periodisme no sempre tenen una frontera tant clara com es podria pensar: quan Truman Capote va escriure ‘A sang freda’, el 1965, i va estrenar la novel·la de no-ficció (per d'altres aquest gènere el va encetar Walsh amb la novel·la citada), el que estava fent en realitat era un reportatge de diverses centenars de planes. El premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez, que s’ha dedicat amb passió al dos oficis, ha arribat a defensar la necessitat d’incloure el reportatge com un gènere literari més. El diumenge passat, 28 de setembre, l’Hay Festival de Segòvia, un certamen literari, va comptar amb la presència del peruà Mario Vargas Llosa, un home que també es dedica a ambdues professions, qui va oferir un discurs precisament sobre les relacions entre aquestes dues professions: “Mai m’ha agradat la idea d’una escriptura allunyada de la realitat. Per mi sempre ha estat important tenir un peu al carrer, perquè d’aquí ve gran part de la meva energia. Una impressió de realitat que no m’agradaria perdre mai. I això és per mi el periodisme, un pont amb la realitat.”

Aquest pont és el que agermana aquests dos universos que de vegades semblen paral·lels. La ficció pot ser el millor mètode per enfocar un fet quotidià, perquè marca suficient distància per analitzar-lo com cal. D’altres, pot ser preferible la realitat servida tal qual. L’important, en qualsevol cas, és no enfilar-se a una torre d’ivori per contemplar el món de Fantasia com va fer el Bastián que va imaginar Michael Ende.