Al igual que l’Emperadriu Infantil de ‘La història inacabable’, qui veu com desapareix el seu món des del més alt d’una torre d’ivori, als últims deu anys força escriptors han pretès mirar-se la realitat des d’un lloc tant distant que l’han perdut de vista. Aquest fet no és nou, però s’ha intensificat amb dos fenòmens literaris anglosaxons, ‘Harry Potter’ i el ‘Codi da Vinci’, de manera que ha hagut un excés de varetes màgiques i obscures conspiracions sense base històrica. Fins i tot l’efecte positiu de fomentar la lectura, sobretot entre els més joves amb l’obra de Rowling, ha acabat sent passatger.
Per això cal destacar aquelles obres més periodístiques, és a dir, més lligades a l’actualitat, que estan apareixent recentment: ‘Azburah’, de l’argentina Cielo Latini, és un diari íntim sobre la seva experiència personal amb l’anorèxia, així com diversos aspectes que envolten aquest trastorn; ‘Un dia perfecte’, de Melania Mazzuca, on es fa un magnífic reflex de la societat italiana i el seu desencantament actual en clau de ficció; i la reedició Operación Masacre’, de Rodolfo Walsh, una esgarrifosa visió del cop d’estat argentí del 1956 i les posteriors barbaritats que va cometre el nou règim. Aquest tema pot quedar molt llunyà, però no ho és tant si pensem en països com Xina i Birmània; en tots tres casos s’empren tàctiques que molts pensàvem que només existien al ‘1984’ de George Orwell. I és que la literatura i el periodisme no sempre tenen una frontera tant clara com es podria pensar: quan Truman Capote va escriure ‘A sang freda’, el 1965, i va estrenar la novel·la de no-ficció (per d'altres aquest gènere el va encetar Walsh amb la novel·la citada), el que estava fent en realitat era un reportatge de diverses centenars de planes. El premi Nobel de Literatura Gabriel García Márquez, que s’ha dedicat amb passió al dos oficis, ha arribat a defensar la necessitat d’incloure el reportatge com un gènere literari més. El diumenge passat, 28 de setembre, l’Hay Festival de Segòvia, un certamen literari, va comptar amb la presència del peruà Mario Vargas Llosa, un home que també es dedica a ambdues professions, qui va oferir un discurs precisament sobre les relacions entre aquestes dues professions: “Mai m’ha agradat la idea d’una escriptura allunyada de la realitat. Per mi sempre ha estat important tenir un peu al carrer, perquè d’aquí ve gran part de la meva energia. Una impressió de realitat que no m’agradaria perdre mai. I això és per mi el periodisme, un pont amb la realitat.”
Aquest pont és el que agermana aquests dos universos que de vegades semblen paral·lels. La ficció pot ser el millor mètode per enfocar un fet quotidià, perquè marca suficient distància per analitzar-lo com cal. D’altres, pot ser preferible la realitat servida tal qual. L’important, en qualsevol cas, és no enfilar-se a una torre d’ivori per contemplar el món de Fantasia com va fer el Bastián que va imaginar Michael Ende.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada