La premsa oculta

És molt remarcable la importància que tenen a nivell espanyol els diaris gratuïts de gran tirada: 20 Minutos és el més llegit de tota la premsa, i els altres tres, Metro Directo, Que i ADN, ocupen els primers llocs. Però n’hi ha d’altres de molt més locals i alhora desconeguts que també resulten interessants perquè són un bon reflex del lloc on es publiquen.

Així, ens podem fixar en el cas del districte barceloní de Ciutat Vella, on podem trobar-nos, entre d’altres, amb les edicions catalanes de Wanafrica i Sí se puede així com El Raval i Masala. El primer periòdic (cap d’ells es publica cada dia) té com a fil conductor la immigració africana i combina el català amb el castellà. En certa manera sembla que vulgui ser la versió espanyola i gratuïta del African USA Today. El segon està més obert a la immigració en general, cosa que ja queda clara a la part inferior de la capçalera, on diu “El periódico de la integración”. És interessant el fet que aquesta setmana hagi aparegut un petit suplement centrat en la comunitat marroquina, ja que això implica una certa especialització en un grup humà tant heterogeni. És el que potser imita més els diaris tradicionals, amb unes seccions tant habituals com Opinión, España, Internacional o Cultura, i l’únic que inclou cartes al director. Està escrit quasi exclusivament en castellà, amb única notícia breu en català i una petita part en àrab en el suplement marroquí. Però, a banda, del número de pàgines, 24, coincideixen en tenir continguts força generals pel tipus de publicacions que són, i és per això que resulten molt més interessants d’analitzar els altres dos, que tenen un circuit de distribució (i per tant de lectors) més reduït i local.

El Raval va néixer el 1994 a partit del ja desaparegut Grup Humanista d’aquest barri, que ja estava operatiu deu anys abans, amb la intenció de donar a conèixer la realitat d’un barri en general molt maltractat en els mitjans de comunicació. No és casualitat que un dels titulars d’aquest novembre sigui “”Entre línies” estigmatitza el Raval”. En l’actualitat treballen sis persones i té una tirada de cinc mil exemplars. Si bé no amaguen la prostitució i el tràfic de drogues que fan tant mal al barri (és el tema d’una de les primeres notícies) està sobretot centrat en d’altres problemàtiques socials de menys repercussió mediàtica i en esdeveniments culturals que s’hi donen, amb la intenció última de ser útil als seus habitants. Al igual que l’altre periòdic, és mensual, alterna el català i el castellà, està obert a la participació ciutadana i es financia exclusivament d’anuncis de comerços locals, el que li dóna una total independència en el tractament informatiu. Masala és un terme hindi i urdu, dues de les principals llengües de la Índia, i, com es diu en petit a sobre d’una línia que separa la capçalera de la resta de la portada, és una barreja d’espècies, típica del subcontinent asiàtic. La idea de barreja no és nova, ja que un element essencial de les dues primeres publicacions analitzades era la immigració, així com la combinació d’idiomes (en el cas de Masala són tres: la part final està escrita en àrab), però aquí s’afegeix un element de reivindicació. A sota de la línia divisòria de que parlàvem posa: Periòdic d’informació, denúncia i crítica social a Ciutat Vella. Això ha estat des dels seus inicis, el 2001, com a conseqüència de la unió de diferents corrents ‘undergrounds’ i d’extrema esquerre, que més tard formarien altres publicacions de caire reivindicatiu com Directa, aquesta de pagament. La seva seu, anomenada El Lokal, està al carrer de la Cera i és un espai important per tots aquells que estiguin interessats en moviments contraculturals, ja que abunden llibres, revistes i altres periòdics en aquesta línia (per exemple, es pot trobar un pamflet de Partit Comunista Internacional). A l’actualitat treballen quatre persones i té una tirada de vuit mil exemplars. Per acabar, dir que presenta la curiositat de que es passen els fulls cap a la dreta, al contrari del que és habitual.

En conclusió, és interessant de conèixer aquells diaris del nostre entorn que, amb nivells de qualitat i de reivindicació diferents, ens resten ocults per la seva poca tirada: ens donen una visió alternativa i més propera de la realitat del nostre entorn, que en cap cas trobarem en uns grans mitjans dominats per uns grups mediàtics que pretenen arribar al conjunt de la població.

Una nova solució per un vell problema

Ignoro l'abast que té en el món periodístic la discussió sobre l'objectivitat i la subjectivitat i en quin punt es troba, però del que estic segur és que depèn de quin sigui el resultat les conseqüències poden ser molt negatives. Sobretot si s'imposa un dels extrems.

Un dels factors amb que els postmodernistes defineixen l'època actual és l'antifundamentalisme, és a dir, l'oposició a tot tipus de dogma. Però el cert és que hi ha hagut una substitució d'unes veritats per unes altres: a menys secularització més avança l'ocultisme. I malgrat tot, les ideologies i sobretot les religions tenen un pes encara considerable, el que em fa posar en questió aquest principi postmodern. En el terreny periodístic, el gran "culte" ha estat a la veritat, però la idea (evident per altra banda) de que no existeix cap article que sigui objectiu ha portat a alguns a profitar-se'n i negar aquesta existència per manipular la realitat. Per fer-ho planer, si la realitat és només allò que veiem, els únics a qui hem de ser fidels som nosaltres mateixos. Dir que existeix la realitat objectiva hem sembla tant innecesari que m'estalviaré de comentar-ho i aprofitaré per recomanar un llibre que em sembla interessant: Sobre la verdad, de Harry Frankfurt. Tots els fets han succeït d'una manera i no de cap altre, i la subjectivitat inherent a tot periodista (i persona per extensió) no pot cometre-hi traïció. Això també va pels gèneres d'opinió, en la mesura en que parteixen d'uns fets.

L'objectivitat és llavors pel periodisme aquella meta a assolir si bé en sigui conscient que mai ho farà. Serà el tiquet que permeti accedir a la rigurositat, el que, em sembla, és un criteri que ningú posa en dubte. La confirmació de l'existència de la veritat no ens pot portar a l'error de confondre aquesta amb la notícia. Segons el periodista Walter Lippmann, "les notícies tenen la missió d'assenyalar successos, mentre que les veritats tenen la missió de descobrir fets ocults". Paradoxalment, es dóna la situació que els que més fets ocults descobreixen són els que no creuen en la veritat. En els darrers anys, a Espanya una ràdio i dos diaris han inventat una conspiració per deslegitimar un govern, el socialista, democràticament escollit amb el pretext que havien col·laborat a perpetrar l'atemptat de l'onze de març. El Papa Benet XVI ha tingut com a constant el combat del relativisme moral. No veig perquè, amb el codi deontològic a la mà, nosaltres no puguem combatre el relativisme informatiu.

Però seria injust no avisar dels perills que comporta la posició contrària, és a dir, la defensa a ultrança de l'objectivitat periodística. La subjectivitat, com he dit abans, em sembla una evidència. El problema d'aquesta tesi és que es categoritza la veritat i s'imposa una sola visió com a bona (en general, la pròpia). Hi ha anàlisis de la realitat erronis, es clar, però tampoc és de rebut rebutjar per principi l'opinió del contrari, en una visió perillosament autoritària. Quan es va publicar El manifest per la llengua comuna diferents articulistes d'una banda i de l'altre van caure en aquest error, ja que van desqualificar els plantejaments oposats perquè sí, sense aportar arguments sòlids que ho rebatessin. La frase de Lippmann està treta d'un llibre anomenat La opinió pública. En el mateix capítol es diu que quan un tema és impossible de verificar, el periodista per norma s'expressa a través d'interessos, estereotips i codis personals. I això és positiu en la mesura en que al periodista li permet trobar un estil propi, genuí, que l'identifiqui. A més a més, en el text es cita una frase preciosa, referida als periodistes, del poeta Peter Shelley: "són cúpules construides amb cristalls de molt colors que taquen el blanc resplandor de l'eternitat".

En conclusió, la veritat existeix en la mesura que tot parteix d'uns fets irrefutables (funció serà per tant del periodista verificar-los), i seran alhora el patró a respectar sense excepció, però alhora hem de ser conscients que l'opinió d'una manera o altra apareixerà. Serà en aquesta presa de consciència i sota la premissa anterior que el periodista demostrarà la seva vàlua gestionant la informació per apropar-se a l'objectivitat en la mesura que li sigui possible sense perdre la pròpia essència. Aquesta fórmula no resol els problemes, potser fins i tot en crea de nous, i ni molt menys vol esdevenir irrefutable, però pretén ser un paradigma de funcionament que serveixi perquè les coses rutllin com cal. I crec que en el moment actual que viu, el periodisme en necessita, de paradigmes, que el facin sortir de determinades discussions i li permetin afrontar el seu futur amb major claredat.

Ha arribat l’hora del candidat virtual? (2)

"El polític postmodern necessita comptar amb una potent biografia , capaç de sintonitzar amb les majories que han de donar-li suport, i a la vegada ha de saber explicar les seves idees polítiques a través de relats, d'històries concretes, amb rostres, noms, cognoms i alè vital" Axí deia Lluís Bassets, director adjunt de EL PAÍS, sobre el tipus de política que ha de venir en aquesta "època posideològica i pospolítica". I no hi ha millor mitjà que el postmodern per excel·lència: Internet. La campanya que ha realitzat Barack Obama i que l'ha portat a la presidència serà estudiada no només als Estats Units, sinó arreu. I, sobretot, serà estudiat amb tot detall el tractament que se li ha donat a la xarxa, doncs crec que al final ha estat decisiu, ja que l'èxit en aquest àmbit no es pot deslligar de l'altíssima participació ciutadana que s'ha registrat, dos terços de l'electorat. El més increïble del cas és que el cost ha estat mínim, doncs només un 1% del pressupost de la campanya s'ha destinat al món virtual. Internet per tant no es basa en els diners invertits, com en gran mesura passa amb els altres mitjans, sinó en una estratègia de constància, precisió i, sobretot, efectivitat.

La primera clau de la campanya és la previsió. Barack Obama va crear una pàgina dintre de Youtube, la pàgina de continguts audiovisuals més poular, el setembre de 2006, abans de l'inici del seu periple electoral. McCain no ho va fer fins el febrer del 2007, cinc mesos més tard. Aquest compta amb només 330 vídeos i dos milions de visites; el del demòcrata té 1821 vídeos penjats i vistos per 18 milions de persones. La paraula 'obama' registra quasi set-cents mils resultats, tres-cents mil més que el mot 'mcccain'. El senador per Illinois no només ha comptat amb un potent i nombrós equip de col·laboradors centrat exclusivament en aquest àmbit, al voltant d'uns cinquanta, sinó que la simpatia del públic ha fet que molts penjessin vídeos propis donant-hi suport. Això implica una primera victòria, i és haver aconseguit la simpatia i admiració de la població jove, tradicionalment apàtica en els processos electorals, ja que aquests han estat en gran mesura els que han participat online; McCain difícilment podia aconseguir-ho amb els seus 72 anys. La juventut serà més que mai un objectiu de campanya imprescindible. En aquest punt val a dir que els vídeos penjats en aquest i altres canals tenen una diferència essencial respecte el televisius: no n'hi ha prou amb amb fer un spot estèticament i formal impactant, sinó que ha d'haver un contingut determinat: això serà discutit pels diferents internautes; a més, s'han de vigilar amb les possibles dobles lectures que poden acabar sent contraproduents. Els que es passen per televisió, com estan encavits enmig de molts d'altres, no dóna gaire temps a la reflexió. Això no significa que els televisius no tinguin impacte social, sinó que no permet el debat interactiu. Puc citar un exemple molt clar en aquest sentit. Em van parlar d'un anunci dels verds holandesos on una dona anava conduint un cotxe mentre tot de gent sortia i entrava; el missatge ecologista sembla prou evident, el problema és que la dona no anava mirant la carretera. Aquest anunci deuria tenir èxit per televisió, però no crec que ho fes a la xarxa.

A més a més, la campanya de Barack Obama s'ha introduit amb gran èxit també a xarxes socials com Facebook, MySpace o Twitter, així com també a d'altres com Blackplanet, Migente o AsianAve, que són referents per les minories, entre les que la candidatura demòcrata ha arrassat. Aquestes xarxes creaven un efecte doble i contradictori sobre l'estela de messianisme que ha estat arrossegant: el feien més humà al poder saber el que feia i pensava però alhora el divinitzava encara més al donar-li el poder de l'omnipresència. La mateixa campanya ha estat volcada a Internet a través de MyBarackObama.com, i és que es podia conèixer els actes que s'anaven succeint. No només això, sinó que et podies connectar amb votants indecisos i, el que em sembla més rellevant, podies mostar la teva història personal a través d'un blog creat en la pròpia pàgina, el que significa un exemple més d'aquesta participació de la ciutadania essencial en la campanya ; i tot per "construir el moviment pel canvi", com resa la pàgina. Però no tot és positu a la xarxa. Els rumors llençats pels republicans de ser amic d'un terrorista i de simpatitzar amb el comunisme han tingut una enorme i perillosa repercussió (sense comptar amb les desenes creats pels internautes), doncs la possibilitat de mentir i manipular és un dels grans problemes de la xarxa. Un altre incovenient és la hiperfragmentació i la imprevisibilitat en les reaccioms de la comunitat online. És possible que en un futur no molt llunyà la figura d'estratega del món virtual sigui una figura ja no imprescindible sinó la més important. Un darrer problema és la globalitat. És evident la repercussió milionària que significa la xarxa, però no es pot perdre de vista que les eleccions són nacionals. En la campanya americana aquest fet no ha afectat gens, però és un factor que en campanyes posteriors s'haurà de valorar. I no podem obviar el tema econòmic. Les petites aportacions particulars de menys de 20 dòlars, fetes a través d'Internet, han estat la meitat del recaudat per Obama, però equival a tot el pressupost del que ha disposat McCain. És una font de finançament que s'ha rebel·lat molt rentable i serà tinguda molt en compte (vistots els resultats no m'extranyaria que bàsica). Però això condiciona fel tipus de candidat: ha de tenir un mínim de carisma i poder de lideratge que no sempre es té. Si això fos aplicat a Espanya o Catalunya , els resultats molt probablement serien ridículs.

A les televisions que han seguit la jornada electoral americana (és a dir, quasi totes), a l'hora de parlar d'Obama, era inevitable la menció del "Yes, we can", que va sacsejar les primàries demòcrates amb un missatge atrevit i renovador expressat a través d'una peça audiovisual de factura perfecta que va córrer com la pólvora a Internet. El fet que Obama destinés tant milions de dòlars per mitja hora d'espai televisiu i el poc accés a Internet per part de determinades franjes d'edat i poder adquisitiu pot fer dubtar de l'impacte real del món virtual. Però el ja president electe no només ha pogut arribar al més alt de tot, sinó que ho ha fet a través d'una estratègia trencadora en molts sentits, adaptant- se a les noves realitats amb una facilitat i naturalitat impressionants. Obama no només s'assembla a Kennedy en la seva retòrica: si fa 48 anys vam veure el primer candidat televisiu, aquests últims mesos hem presenciat l'entronació del primer candidat virtual, símptomes de com d'importants són les teories darwinistes en política. Els dos demostren que la història s'escriu amb la intel·ligència i no per l'acumulació de casualitats històriques. Falta per saber si ha arribat l'hora d'un nou tipus de candidat. Potser no de manera immediata, però tot sembla indicar que així serà.