La batalla de la imatge en les esferes polítiques no és nova. Tampoc als Estats Units, on se centra aquest article i la seva continuació. Fa més de cent anys que no hi ha un president amb barba o bigoti, ja que és sabut que els americans hi desconfien (al contrari, curiosament, que molts dels seus enemics en aquest llarg període, com Hitler, Stalin, Castro o, més recentment, Bin Laden). Però aquest concepte ha cobrat major importància amb l’aparició de la televisió, quan milions d’americans, al presenciar els dos candidats a president cara a cara, s’han fet aquella pregunta tant pròpia d'aquell país: a qui li compraria un cotxe de segona mà? El precedent més clar el tenim aquell dia de finals de setembre de 1960 quan Nixon i Kennedy es van veure les cares davant d’una càmera per primer cop. Però d’això ja fa quasi mig segle, i la comunicació ha fet un salt qualitatiu impressionant amb l’aparició de la xarxa. Tant les campanyes d’Obama com de McCain no han restat impassibles, i amb una sola dada n'hi ha prou: s’ha penjat un vídeo de caràcter electoral cada 12 hores. Però, realment n’hi ha prou amb deixar que navegui per la xarxa una peça audiovisual originàriament pensada per la televisió? O aquest nou canal comunicatiu demana una adaptació, de la mateixa manera que ho va demanar la petita pantalla?
Abans, però, vull fer dues petites constatacions sobre Internet. Antonio Núñez va publicar un interessant article a EL PAÍS el 17 d’octubre on comentava que la xarxa havia trencat l’“oligopolístic mercat de la comunicació”. Això, a efectes pràctics, significa fragmentació i per tant major dificultat pels estrategues polítics al haver una creixent diversificació del mercat. La segona constatació és sobre l’efecte de la xarxa sobre la ciutadania: segons l’autor citat, “acabem per viure encara més aïllats de la realitat que abans de l’aparició de les noves tecnologies”. Jo, però, m’inclino més per l’opinió de Tim O’Reilly (en una entrevista al mateix diari el 23 d’octubre), el creador del terme Web 2.0, on afirma que la xarxa social és “una tendència molt potent” ja que “tots volem estar connectats”. L’èxit del Facebook, MySpace o Twiter sembla donar-li la raó. Per tant, aquest comentari i el següent es farà des de la idea que Internet és un element aglutinatiu i no aïllant.
Tota campanya que es faci al canal virtual haurà de compartir l’objectiu general de contribuir al que l’escriptor Christian Salmon va anomenar “la gran mentida”, és a dir, la construcció d’un relat de gran buidor conceptual però de profunda interpel·lació emocional que crei una ficció irresisible. Encara que pugui sorprendre, aquest relat és tant primitiu que remet a les fogueres dels primers pobladors, com assegura Núñez, tant sols que cadascú te la llibertat de fer el seu propi foc. Aquesta gran mentida, degut a la seva gran fragilitat, demana una planificació i sincronització perfectes. A la Convenció Demòcrata celebrada a Denver, cada pla de càmera havia estat prèviament preparat, així com cada paraula i cada pausa. De fet, els periodistes rebien els discursos que s’anaven a fer deu minuts abans, com assegurava el periodista Josep Cuní en una conferència, i quasi no diferien gens. El poder de la imatge televisiva és tal que la peça individual esdevé un producte tancat i envasat; el directe, a més, dóna una credibilitat essencial. Però tot això és paper mullat a la xarxa. Ja no serveixen els paràmetres televisius, ja que aquest sí que és un mitjà que entotsola i anestesia, que no afavoreix el diàleg interpersonal a la comunitat com sí que ho fa la navegació a la xarxa. No se m’acut millor manera de resumir l'efecte televisiu que reproduir les paraules amb que Pablo Motos obria el seu programa ‘El Hormiguero’ (Cuatro) el 29 d’octubre: “Relaxin-se a casa seva, que comença el bo”.
El candidat de futur -i, en certa mesura, del present- no pot limitar-se a deixar navegar el contingut televisiu, sinó que necessita adaptar-se. El que cal saber ara és com.
Abans, però, vull fer dues petites constatacions sobre Internet. Antonio Núñez va publicar un interessant article a EL PAÍS el 17 d’octubre on comentava que la xarxa havia trencat l’“oligopolístic mercat de la comunicació”. Això, a efectes pràctics, significa fragmentació i per tant major dificultat pels estrategues polítics al haver una creixent diversificació del mercat. La segona constatació és sobre l’efecte de la xarxa sobre la ciutadania: segons l’autor citat, “acabem per viure encara més aïllats de la realitat que abans de l’aparició de les noves tecnologies”. Jo, però, m’inclino més per l’opinió de Tim O’Reilly (en una entrevista al mateix diari el 23 d’octubre), el creador del terme Web 2.0, on afirma que la xarxa social és “una tendència molt potent” ja que “tots volem estar connectats”. L’èxit del Facebook, MySpace o Twiter sembla donar-li la raó. Per tant, aquest comentari i el següent es farà des de la idea que Internet és un element aglutinatiu i no aïllant.
Tota campanya que es faci al canal virtual haurà de compartir l’objectiu general de contribuir al que l’escriptor Christian Salmon va anomenar “la gran mentida”, és a dir, la construcció d’un relat de gran buidor conceptual però de profunda interpel·lació emocional que crei una ficció irresisible. Encara que pugui sorprendre, aquest relat és tant primitiu que remet a les fogueres dels primers pobladors, com assegura Núñez, tant sols que cadascú te la llibertat de fer el seu propi foc. Aquesta gran mentida, degut a la seva gran fragilitat, demana una planificació i sincronització perfectes. A la Convenció Demòcrata celebrada a Denver, cada pla de càmera havia estat prèviament preparat, així com cada paraula i cada pausa. De fet, els periodistes rebien els discursos que s’anaven a fer deu minuts abans, com assegurava el periodista Josep Cuní en una conferència, i quasi no diferien gens. El poder de la imatge televisiva és tal que la peça individual esdevé un producte tancat i envasat; el directe, a més, dóna una credibilitat essencial. Però tot això és paper mullat a la xarxa. Ja no serveixen els paràmetres televisius, ja que aquest sí que és un mitjà que entotsola i anestesia, que no afavoreix el diàleg interpersonal a la comunitat com sí que ho fa la navegació a la xarxa. No se m’acut millor manera de resumir l'efecte televisiu que reproduir les paraules amb que Pablo Motos obria el seu programa ‘El Hormiguero’ (Cuatro) el 29 d’octubre: “Relaxin-se a casa seva, que comença el bo”.
El candidat de futur -i, en certa mesura, del present- no pot limitar-se a deixar navegar el contingut televisiu, sinó que necessita adaptar-se. El que cal saber ara és com.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada