Quan va aparèixer publicada al diari The Sun la historia d’Alfie Patten, el xicot de britànic que va concebre un fill amb només 13 anys, em vaig enrecordar d’una de les novel·les catalanes més importants del segle passat. Ara per desgràcia més a l’oblit del que es mereix per la seva extensa obra -i descontant la seva feina com a traductor, que fou essencial-, Manuel de Pedrolo (1919-1980) va publicar el 1974 Mecanoscrit del segon origen, ambientat en un futur post-apocalíptic en la línia del molt més recent La carretera, de Cormac McCarthy. A la novel·la de Pedrolo un nen de 9 anys i una noia de 14 es troben pràcticament com a únics supervivents d’un atac extraterrestre. Això els fa pensar en que algun dia hauran de concebre un fill per mantenir l’espècie humana, el que faran quatre anys més tard; en el moment previ al primer contacte sexual, el noi pregunta a la noia si considera que ja s’ha fet prou gran.
I és aquí on rau el quid de la qüestió. La maduresa no és només biològica, és també mental, i decidir si algú és prou gran per tenir aquest tipus d’experiències és extraordinàriament complicat. En el cas de Patten, a la seva extraordinària joventut se li suma un aspecte de nen de 8 anys, com diu encertadament l’article que va destapar el cas. Però on queda clar aquest tema és en unes imatges on una periodista li pregunta de quina manera el finançarà. La resposta de Patten és preguntar què vol dir finançar. Quan la periodista li repeteix la qüestió amb unes altres paraules, ell respon que no ho sap. Chantelle, la noia de 15 anys amb qui ha tingut el fill, es limita a riure, com si tot plegat no fos més que un joc. En aquestes condicions, és un acte de clara irresponsabilitat, que acabarà esdevenint un càrrega per les respectives famílies. En aquestes condicions són una bogeria les declaracions de plataformes anti-abortistes –lligades a esglésies cristianes- celebrant la notícia. El cas ha commocionat l’opinió pública anglesa perquè no és un cas aïllat sinó un problema generalitzat -el país té la segona taxa més alta del món d' embarassos de nois entre 15 i 17 anys-, i hauria de portar a la resta de països europeus a reflexionar sobre aquest tema.
A Espanya això ha tingut repercussions. Pocs dies després de destapar-se el cas, un diputat del PNB va proposar augmentar el límit legal per què un menor tingui relacions sexuals amb un adult, que actualment està en els 13 anys. Això ha tingut la resposta favorable de psicòlegs i sexòlegs, que apunten que en una època de canvis en tants sentits les relacions sexulas poden fins i tot esdevenir un problema, ja que s’ha detectat casos en que els menors s’atemoreixen. En l’apartat més social, també parlen d’una educació sexual molt deficient –si es fa, que no sempre és així-. A més de l’Administració pública, l’Esglesia també té part de culpa, doncs és present d’una manera o una altra en multitud d’escoles, i les seves postures sobre la sexualitat no són precisament les més progressistes. Caldrà veure com evoluciona el tema, però amb la situació de crisi econòmica i el rebombori creat per les aficions d’alguns ministres a la caça i la imputació a d’altres polítics per corrupció, la cosa molt probablement anirà per llarg.
Acabaré apuntant un parell de coses que enllacen aquesta entrada amb l’anterior. Al final del llibre citat, el Mecanoscrit, també és simbòlic. El noi, ja pare, mor degut a l’ensorrament d’una casa en mal estat; per Patten i per qualsevol que tingui un fill a la seva edat, les reponsabilitats que hi van associades són una llosa insuportable. La segona qüestió és el tractament periodístic. The Sun ja és de per si un ‘diari groc’, sensacionalista, però tot i així no té cap dret a haver portat la notícia cap a les vies d’un “safareig” tant insultant al haver tret a una sèrie de nois que reclamen la paternitat del nen, a mode de serial llatino-americà. Ja prous problemes tenen l’Alfie i la Chantelle, encara que potser encara no se n’hagin adonat, com perquè surtin friccions entre ells sobre possibles infidelitats de la noia. I tot això basant-se exclusivament en els testimonis d’uns adolescents. Més enllà del codi deontològic hauria d’haver un mínim d’humanitat.
I és aquí on rau el quid de la qüestió. La maduresa no és només biològica, és també mental, i decidir si algú és prou gran per tenir aquest tipus d’experiències és extraordinàriament complicat. En el cas de Patten, a la seva extraordinària joventut se li suma un aspecte de nen de 8 anys, com diu encertadament l’article que va destapar el cas. Però on queda clar aquest tema és en unes imatges on una periodista li pregunta de quina manera el finançarà. La resposta de Patten és preguntar què vol dir finançar. Quan la periodista li repeteix la qüestió amb unes altres paraules, ell respon que no ho sap. Chantelle, la noia de 15 anys amb qui ha tingut el fill, es limita a riure, com si tot plegat no fos més que un joc. En aquestes condicions, és un acte de clara irresponsabilitat, que acabarà esdevenint un càrrega per les respectives famílies. En aquestes condicions són una bogeria les declaracions de plataformes anti-abortistes –lligades a esglésies cristianes- celebrant la notícia. El cas ha commocionat l’opinió pública anglesa perquè no és un cas aïllat sinó un problema generalitzat -el país té la segona taxa més alta del món d' embarassos de nois entre 15 i 17 anys-, i hauria de portar a la resta de països europeus a reflexionar sobre aquest tema.
A Espanya això ha tingut repercussions. Pocs dies després de destapar-se el cas, un diputat del PNB va proposar augmentar el límit legal per què un menor tingui relacions sexuals amb un adult, que actualment està en els 13 anys. Això ha tingut la resposta favorable de psicòlegs i sexòlegs, que apunten que en una època de canvis en tants sentits les relacions sexulas poden fins i tot esdevenir un problema, ja que s’ha detectat casos en que els menors s’atemoreixen. En l’apartat més social, també parlen d’una educació sexual molt deficient –si es fa, que no sempre és així-. A més de l’Administració pública, l’Esglesia també té part de culpa, doncs és present d’una manera o una altra en multitud d’escoles, i les seves postures sobre la sexualitat no són precisament les més progressistes. Caldrà veure com evoluciona el tema, però amb la situació de crisi econòmica i el rebombori creat per les aficions d’alguns ministres a la caça i la imputació a d’altres polítics per corrupció, la cosa molt probablement anirà per llarg.
Acabaré apuntant un parell de coses que enllacen aquesta entrada amb l’anterior. Al final del llibre citat, el Mecanoscrit, també és simbòlic. El noi, ja pare, mor degut a l’ensorrament d’una casa en mal estat; per Patten i per qualsevol que tingui un fill a la seva edat, les reponsabilitats que hi van associades són una llosa insuportable. La segona qüestió és el tractament periodístic. The Sun ja és de per si un ‘diari groc’, sensacionalista, però tot i així no té cap dret a haver portat la notícia cap a les vies d’un “safareig” tant insultant al haver tret a una sèrie de nois que reclamen la paternitat del nen, a mode de serial llatino-americà. Ja prous problemes tenen l’Alfie i la Chantelle, encara que potser encara no se n’hagin adonat, com perquè surtin friccions entre ells sobre possibles infidelitats de la noia. I tot això basant-se exclusivament en els testimonis d’uns adolescents. Més enllà del codi deontològic hauria d’haver un mínim d’humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada