La hiperactiitat que ha distingit el president francès Nicolas Sarkozy en tot el seu mandat ha repercutit també en la premsa. El passat dia 23, Europa Press anunciava que París aplicarà un paquet de mesures (bàsicament diners: 600 milions d’euros) per tractar de salvar a un sector que “ja estava en crisi abans de la crisi”, en la línia keynesianista d’intervenció estatal en el sector privat que s’ha portat a terme des que l’economia anés de capacaiguda. És una solució probablement positiva per superar aquesta situació, però serà inútil enfront de la crisi de fons, l’anterior.
Més enllà del perill intervencionista per la llibertat d’expressió (Sarkozy va intentar espantar aquest fantasma dient que espera que “ningú ho vegi com un atemptat contra la seva independència”), suplir la manca d’inversió publicitària per aquesta via pot tant sols esdevenir un calmant i no una cura. Per descomptat que se’ls demanarà reformes, i profundes a més, que facin superar l’agonia, però al igual que l’econòmica, la crisi de la premsa és una qüestió internacional. I no està clar que s’hagi trobat una solució a nivell internacional que sigui factible de ser aplicable per salvar el sector.
“Una premsa lliure, plurali independent és un dels béns més útils per la democràcia i no seré jo qui assisteixi impotent a la desparició d’un grup de premsa perquè un crisi cojuntural vingui a afegir-se a una crisi estructural a la que s’afegeix una revolució tecnològica” ha dit el mandatari. La primera frase és indiscutible, però cal lluitar per mantenir aquesta visió, ja que els altres mitjans també poden reclamar –i amb raó- aquest paper. En segon lloc, em sembla que parlar de “desaparició” és massa arriscat. El que probablement passarà és el que va vaticinar un veterà periodista: que hi haurà una reconversió del diari en un producte elitista, el que desapareixerà serà el model de masses. Si s’intenta mantenir, és llavors quan es fracassarà, i ho farà pel costat de la revolució tecnològica, si s’aposta per una immediatesa –que sí que es podrà disputar en el camp digital del propi diari, esdevenint més una solució que un problema en el fons-. Quan va aparèixer la fotografia alguns parlaven de la desaparició de la pintura, però va ser una manera que la segona abandonés la funció de representació de la realitat que ja tenia la primera. Entre el diari en paper i el digital pot passar alguna cosa similar. Els diaris s’han de veure com productes, i el màrqueting ens diu que la marca cal diferenciar-se per sobreviure. En aquest cas, no només dels altres diaris, també dels altres mitjans. La reflexió i la investigació seran segurament aquests elements diferencials.
No té perquè ser dolenta la mesura, i de fet la incentivació de la lectura en adolescents –que aquí a Catalunya també s’ha fet- és una mesura molt encertada. Però cal tenir clar en què invertir, com planificar i gestionar els recursos, no caure en el problema del ludòpata, que com més diners s’hi juga més en perd. La premsa francesa ha rebut un regal enverinat: la càrrega inherent de responsabilitat que porten els diners pot fer que aquests siguin una salvació però també un ruina.
Més enllà del perill intervencionista per la llibertat d’expressió (Sarkozy va intentar espantar aquest fantasma dient que espera que “ningú ho vegi com un atemptat contra la seva independència”), suplir la manca d’inversió publicitària per aquesta via pot tant sols esdevenir un calmant i no una cura. Per descomptat que se’ls demanarà reformes, i profundes a més, que facin superar l’agonia, però al igual que l’econòmica, la crisi de la premsa és una qüestió internacional. I no està clar que s’hagi trobat una solució a nivell internacional que sigui factible de ser aplicable per salvar el sector.
“Una premsa lliure, plurali independent és un dels béns més útils per la democràcia i no seré jo qui assisteixi impotent a la desparició d’un grup de premsa perquè un crisi cojuntural vingui a afegir-se a una crisi estructural a la que s’afegeix una revolució tecnològica” ha dit el mandatari. La primera frase és indiscutible, però cal lluitar per mantenir aquesta visió, ja que els altres mitjans també poden reclamar –i amb raó- aquest paper. En segon lloc, em sembla que parlar de “desaparició” és massa arriscat. El que probablement passarà és el que va vaticinar un veterà periodista: que hi haurà una reconversió del diari en un producte elitista, el que desapareixerà serà el model de masses. Si s’intenta mantenir, és llavors quan es fracassarà, i ho farà pel costat de la revolució tecnològica, si s’aposta per una immediatesa –que sí que es podrà disputar en el camp digital del propi diari, esdevenint més una solució que un problema en el fons-. Quan va aparèixer la fotografia alguns parlaven de la desaparició de la pintura, però va ser una manera que la segona abandonés la funció de representació de la realitat que ja tenia la primera. Entre el diari en paper i el digital pot passar alguna cosa similar. Els diaris s’han de veure com productes, i el màrqueting ens diu que la marca cal diferenciar-se per sobreviure. En aquest cas, no només dels altres diaris, també dels altres mitjans. La reflexió i la investigació seran segurament aquests elements diferencials.
No té perquè ser dolenta la mesura, i de fet la incentivació de la lectura en adolescents –que aquí a Catalunya també s’ha fet- és una mesura molt encertada. Però cal tenir clar en què invertir, com planificar i gestionar els recursos, no caure en el problema del ludòpata, que com més diners s’hi juga més en perd. La premsa francesa ha rebut un regal enverinat: la càrrega inherent de responsabilitat que porten els diners pot fer que aquests siguin una salvació però també un ruina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada