Ara que estem en plena ressaca de la presa de posessió de l’Obama amb tot l’espectacle que acompanya aquest esdeveniment (i que aquest any ha estat encara més carregat de simbolismes per raons que tothom coneix) , ara que per molts l’esperança -en un món que realment en va necesitat- s’ha materialitzat definitivament i ha començat a governar, ara que noms com Michelle o Biden ens resulten tant coneguts com els polítics de casa nostra –o potser més i tot-, potser cal fer-li un lloc mediàtic al fantasma que ha planejat durant les eleccions. ‘Ghost’, fantasma, és el nom que normalment se li dóna a l’escriptor de discursos presidencials, el que aquí se sol dir popularment com a negre. Algú que redacta un escrit que llegirà un altre. I si aquest altre és ni més ni menys que el president dels Estats Units, potser també cal que que en parlem, d’aquest fantasma.
Es diu Jon Favreau, Favs pels amics. I només té 26 anys. No és estrany per tant que la gent no se’l cregui quan diu la seva professió. Tampoc el propi Obama se’l va prendre massa seriosament l’any 2004. Quan el llavors senador d’Illinois anava a parlar en la Convenció Demòcrata que havia escollit John Kerry com a candidat, un jove de 23 anys acabat de graduar per Harvard se li va apropar i li va aconsellar sobre el seu discurs. Com ha reconegut una persona del seu entorn, Obama ja en aquell moment considerava que tenia capacitats presidencials, i no el va tenir gens en compte. Però un any després, Favreau, sense feina, es va presentar davant l’ara president. Li va agradar la seva definició del que ha de ser un dsicurs presidencial: “És com dir-li a la persona que ha patit:’T’escolto. Fins i tot encara que estiguis decepcionat i cínic respecte a la política del passat,, perquè tens bones raons per sentir-te així. Podem anar en la direcció correcte’”. Això mateix ha fet -i dit- Obama, escoltar a la gent i desafiar als cínics, oferiri una via per anar pel camí correcte, després de vuit anys d’errors. Els seus discursos, aquella veu que havia de “ressonar de costa a costa”, està al matix nivell que la d’una altre gran “fantasma”, Theodore Sorensen, que va fer que John Kennedy demanés als americans que deixéssin de pensar en què podia fer el país per ells i el que calia pensar era què podien fer ells pel seu país. Aquest mateix compromís ha quedat reflexat en el discurs d’acceptació d’Obama, quan afirmava que l’esforç i la imaginació d’un poble pot treure al país de la de qualsevol situació.
No ha estat fàcil el camí per cap dels dos, s’han trobat molts cínics pel camí, que no creien en els discursos, alguns que el titllaven de tou, d’inconcret un cop guanyada les eleccions, i fins i tot abans, fins el punt que Hillary Clinton, la rival a les primàries, afirmava que es pot parlar en vers però s’ha de governar en prosa. Enacara no sabem com governarà Obama, però sí sabem que les seves “poesies” han calat fons en mig planeta, i que ara que ja conexem de sobres al rapsoda, és hora de conèixer l'escriptor, el fantasma que s'amaga a l'ombra gegantina del polític més poderós del món. Més informació al New York Times i a EL PAÍS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada