Recentment han aparegut dos llibres que parlen de dos dels més importants periodistes que hi ha hagut mai. Ronald Steel, professor d’una Universitat californiana, s’aproxima de nou (doncs ja havia escrit el pròleg d’un dels seus llibres més coneguts, La opinión pública) a la figura del també nord-americà Walter Lippmann. A més dels diferents llibres que va publicar, 12 en total, de reflexió sobre la seva professió, es va fer cèlebre per la seva columna Today & Tomorrow, des d’on i durant gran part del segle XX es va convertir en el que s’anomena un creador d’opinió. Gran estudiós de la comunicació de masses i d’un món que estava esdevenint mediàtic, va tenir el privilegi de tenir tracte directe amb alguns dels personatgs més i nfluents de la seva època, incluint els diferents presidents que es succeïen, si bé no es va saber distanciar-se tant com ell recomanava per evitar la corrupció que de vegades afecta al periodista quan aquest tasta el poder. Dos premis Pulitzer certifiquen la seva vàlua. Tot això ha quedat recollit a El periodista y el poder, una biografia de Walter Lippmann (Cuadernos Langre).
L’altre llibre fa referència a un que és més conegut com escriptor. El francès Albert Camus, premi Nobel de Literatura el 1957, també va desenvolupar una important carrera com a periodista amb que el fundador de la revista Le Nouvel Observateur Jean Daniel s’ha basat per escriure Camus a contracorriente (Galaxia Gutenberg). En el llibre es recullen els principis que segons Camus havia de tenir l’ofici: “reconèixer el totalitarisme i denunciar-lo, no mentir i saber confessar el que s’ignora, negar-se a dominar, negar-se sempre i evitant qualsevol pretext a tota classe de despotisme, fins i tot provisional”. Es pot veure clrament que no han perdut vigència, potser fins i tot sigui més importants que mai. Durant l’entrevista que manté Daniel amb El País el diumenge 18 de gener –molt recomanable també- es recull una anècdota que potser defineixi prou bé a Camus: en plena ocupació nazi de París, en una reunió amb companys del mateix diari en un bar exclamà: “Val la pena lluitar per una professió com aquesta!”. Tant Lippmann com Camus –i Daniel, per descomptat- van mantenir una un gran esperit de lluita en benefici del periodisme, i ara dos llibres tenen l’encert de reconèixer el seu sacrifici.
L’altre llibre fa referència a un que és més conegut com escriptor. El francès Albert Camus, premi Nobel de Literatura el 1957, també va desenvolupar una important carrera com a periodista amb que el fundador de la revista Le Nouvel Observateur Jean Daniel s’ha basat per escriure Camus a contracorriente (Galaxia Gutenberg). En el llibre es recullen els principis que segons Camus havia de tenir l’ofici: “reconèixer el totalitarisme i denunciar-lo, no mentir i saber confessar el que s’ignora, negar-se a dominar, negar-se sempre i evitant qualsevol pretext a tota classe de despotisme, fins i tot provisional”. Es pot veure clrament que no han perdut vigència, potser fins i tot sigui més importants que mai. Durant l’entrevista que manté Daniel amb El País el diumenge 18 de gener –molt recomanable també- es recull una anècdota que potser defineixi prou bé a Camus: en plena ocupació nazi de París, en una reunió amb companys del mateix diari en un bar exclamà: “Val la pena lluitar per una professió com aquesta!”. Tant Lippmann com Camus –i Daniel, per descomptat- van mantenir una un gran esperit de lluita en benefici del periodisme, i ara dos llibres tenen l’encert de reconèixer el seu sacrifici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada