Al Palau de la Virreina hi ha exposada l’obra d’un magistral fotògraf català com és Joan Fontcuberta fins a principis de febrer. No estem parlant d’un fotògraf normal i corrent. Fontcuberta realitza fotomuntatges molt interessants -un d’ells és el molt conegut projecte Sputnik, segons el qual un astronauta va desaparèixer l’any 68 en una mssió espacial i va ser borrat del mapa per les molt opaques autoritats soviètiques-.
Aquest treball “metadocumental”, la “deconstrucció crítica dels documents”, segons les seves pròpies paraules, no pretén enganyar-nos sinó tot el contrari, prevenir-nos de l’engany, al qual som molt vulnerables en un món mediàtic que ens proposa la immediatesa com gran valor a través de la imatge, estàtica o fixe, però que no ens pot assegurar la veracitat. Casos com els d’Stephen Glass, Janet Cook o Jayson Blair, periodistes que van publicar grans mentides –la segona de fet guanyà el premi Pulitzer pel reportatge fictici- contribueixen a augmentar el dubte: és real allò que ens presenten? Hi ha una mentida en un programa espanyol que guarda relació directa amb Fontcuberta. Cuarto Milenio, presentat a Cuatro per Iker Jiménez, va parlar el 2006 de la història del cosmonauta com si fos realitat, desprestigiant definitivament el programa de misteri. Però això no importarà a aquells que veuen conspiracions i coses extranyes arreu. Si ho sabia és un mentider, i si no ho sabia no sap utilitzar les fonts amb un mínim de rigor, i és difícil saber què és pitjor. Com va indicar Fontcuberta, l’episodi de Cuarto Milenio és una bona ocasió per reflexionar sobre el codi deontològic del periodisme.
En realitat no estracta només del periodisme: el cinema ha jugat també a la confusió entre què és real i que no amb falsos documentals com Zelig (W. Allen, 1983) o dient que es basava en un cas real un episodi de ficció, com REC (J. Balagueró i P. Plaza, 2007); per la seva banda, la publicitat ha creat històries i personatges falsos per vendre una producte (quants cops ha sortit algú en un anunci dient que vé que li anava usar alguna cosa?). No es pot ser crèdul, cal tenir una actitud crítica, , però tampoc ens ha de fer passar a l’altre extrem i creure’ns que vivim en una espècie de Matrix. Això pot semblar absurd, però s’han detectat diversos casos al món de gent amb problemes mentals que es creia que vivia en un paltó de televisió, com a El show de Truman.
En un temps de realitats virtuals diverses, Fontcuberta ens demana que pensem abans de creure. Ell ens demostra que la manipulació és senzilla, i ningú ens descobrirà el truc que s’hi amaga. És discutible voler alliçonar utilitzant el mateix mètode, combatre el foc a amb foc, però potser donem massa valor a la forma i massa poc al fons (la comunicació tampoc pot eludir la seva responsabilitat aquí), així que oblidem com ens fa arribar el missatge Fontcuberta i fem-li cas. Perquè podem i hem de dubtar de la realitat, - però mai de la seva existència-.
Aquest treball “metadocumental”, la “deconstrucció crítica dels documents”, segons les seves pròpies paraules, no pretén enganyar-nos sinó tot el contrari, prevenir-nos de l’engany, al qual som molt vulnerables en un món mediàtic que ens proposa la immediatesa com gran valor a través de la imatge, estàtica o fixe, però que no ens pot assegurar la veracitat. Casos com els d’Stephen Glass, Janet Cook o Jayson Blair, periodistes que van publicar grans mentides –la segona de fet guanyà el premi Pulitzer pel reportatge fictici- contribueixen a augmentar el dubte: és real allò que ens presenten? Hi ha una mentida en un programa espanyol que guarda relació directa amb Fontcuberta. Cuarto Milenio, presentat a Cuatro per Iker Jiménez, va parlar el 2006 de la història del cosmonauta com si fos realitat, desprestigiant definitivament el programa de misteri. Però això no importarà a aquells que veuen conspiracions i coses extranyes arreu. Si ho sabia és un mentider, i si no ho sabia no sap utilitzar les fonts amb un mínim de rigor, i és difícil saber què és pitjor. Com va indicar Fontcuberta, l’episodi de Cuarto Milenio és una bona ocasió per reflexionar sobre el codi deontològic del periodisme.
En realitat no estracta només del periodisme: el cinema ha jugat també a la confusió entre què és real i que no amb falsos documentals com Zelig (W. Allen, 1983) o dient que es basava en un cas real un episodi de ficció, com REC (J. Balagueró i P. Plaza, 2007); per la seva banda, la publicitat ha creat històries i personatges falsos per vendre una producte (quants cops ha sortit algú en un anunci dient que vé que li anava usar alguna cosa?). No es pot ser crèdul, cal tenir una actitud crítica, , però tampoc ens ha de fer passar a l’altre extrem i creure’ns que vivim en una espècie de Matrix. Això pot semblar absurd, però s’han detectat diversos casos al món de gent amb problemes mentals que es creia que vivia en un paltó de televisió, com a El show de Truman.
En un temps de realitats virtuals diverses, Fontcuberta ens demana que pensem abans de creure. Ell ens demostra que la manipulació és senzilla, i ningú ens descobrirà el truc que s’hi amaga. És discutible voler alliçonar utilitzant el mateix mètode, combatre el foc a amb foc, però potser donem massa valor a la forma i massa poc al fons (la comunicació tampoc pot eludir la seva responsabilitat aquí), així que oblidem com ens fa arribar el missatge Fontcuberta i fem-li cas. Perquè podem i hem de dubtar de la realitat, - però mai de la seva existència-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada